Jules i Jim, de Henri-Pierre Roché

Corrien els últims dies del mes de juliol de l’any 1989. Un servidor i la seva novieta d’aleshores fruíem amorosament de les contingències pròpies dels disset anys amb el descans d’haver superat l’examen de selectivitat. Per celebrar aquest èxit acadèmic com Déu mana, vam anar a veure una representació teatral de La Celestina, en una versió francesa dirigida per Antoine Vitez, que presentava el Festival Grec a l’amfiteatre de Montjuïc. Encara recordo com si fos ahir l’esplèndida Jeanne Moreau amb la seva veu emocionant i colpidora cridant “Semprrronioooó!.. Pagmenoooó!..” Tot just acabava de descobrir el cinema i François Truffaut era un dels meus principals referents. La Moreau, a Jules i Jim, m’havia fet somiar. I Vitez m’havia seduït intel·lectualment com a impagable professor de filosofia, pascalià i marxista, a Ma nuit chez Maud, una pel·lícula d’Eric Rohmer que em semblava del milloret que havia vist a la pantalla. Encara que la crítica va deixar aquesta versió del clàssic de Fernando de Rojas bastant ben servida, a mi em va posar la pell de gallina. En aquella edat jo encara era sensible als mites. El meravellós text de La Celestina i l’espectacle de la Moreau en escena davant meu, dirigida per Vitez, es convertien en un regal excepcional. El que m’havia dut al Grec, més que el teatre, eren la literatura i el cinema.

La pel·lícula Jules i Jim, de Truffaut, es basa en la novel·la homònima de Henri-Pierre Roché. Un parell d’anys després que aparegués a les llibreries, cap al 1955, el jove Truffaut la llegeix i queda meravellat. Sobretot quan constata que es troba davant del debut literari d’un paio de setanta-quatre anys. El futur director de cinema descobreix la novel·leta mig amagada en un racó de llibres d’ocasió. Els prescriptors literaris de l’època, amb la lucidesa habitual que sol caracteritzar els elements d’aquest ram, l’havien ignorat olímpicament. Jules i Jim narra la relació amorosa triangular entre dos nois i una noia pels volts de la primera guerra mundial. A Truffaut aquesta història a tres bandes li roba el cor i decideix filmar-la. Es veu que quan Roché va saber que el paper femení aniria a càrrec de la Moreau va estar-ne encantat. Per desgràcia, l’escriptor es va morir abans que s’estrenés la pel·lícula, quedant-se sense el gust de veure la gran actriu en la pell de la promiscua heroïna que ell mateix havia creat.

La novel·la, escrita en un estil summament telegràfic, ens explica la història de l’amistat entre aquests dos joves afeccionats a les relacions triangulars. Jules, el més sensible i delicat, és innocent i passiu. Jim, en canvi, es mostra més actiu i desimbolt. Les dones, esclar, prefereixen Jim. Lucie, Gertrude, Magda, Odile i, a la fi, Kathe… totes s’estimen més anar a parar en braços del resolutiu Jim. Aquesta tendència ens prova que, per molt triangle que s’armi, hi ha un prototip masculí que acostuma a sortir-se’n millor a l’hora d’activar els mecanismes que posen calentes les dones. L’aventurer, parlant en general, sol guanyar la partida a aquell que presenta un tarannà més contemplatiu. Deixant de banda aquesta provada asimetria, els dos amics escenifiquen una bonica història de lleialtat i d’amors en comú. Passen la joventut compartint flirtejos, enamoraments i mig enamoraments. El clima és dolç i lliure. Les dones anticonvencionals i descarades. Les relacions tranquil·les i civilitzades. La primera part de la novel·la ens demostra que els amors a tres bandes poden funcionar d’una manera perfectament enraonada, amb respecte entre tots plegats, sense estar contaminats per narcisismes ni rivalitats enutjoses. El lector de seguida es fa càrrec que els dos amics són invulnerables a la gelosia. La sinceritat entre ells és total. Aquesta vida tan paradisíaca, gairebé de beatitud, s’acaba amb la primera guerra mundial. Com que Jim és francès i Jules austríac, el conflicte bèl·lic els deixa en bàndols oposats.

Finalitzada la guerra, ens trobem que Jules s’ha casat amb Kathe. Jim els visita i mica en mica es va reprenent el règim triangular, però ara d’una manera més embrollada. Si fins abans del casament tot eren flors i violes i els amics fruïen regalant-se amb les possibilitats variades que els oferien les relacions amoroses lliures i obertes, un cop es retroben de nou la societat ja no serà tan idíl·lica. Així, mentre Jules va fent la viu-viu, els que volen anar a totes amb el contuberni són Jim i Kathe. A partir de llavors aquella singularitat amorosa que primer semblava prou saludable comença a tornar-se malsana. Els moments de relativa harmonia es combinen amb sorollosos estirabots emocionals promoguts per Kathe. El lector pot sospitar que hi ha alguna cosa de malaltís en la promiscuïtat d’aquesta noia, que no té cap inconvenient en enganyar-los a tots dos. El problema, més que les complicacions pròpies de qualsevol situació triangular, és la personalitat irascible de Kathe. Segurament un trio amb una altra dona que no fos tan torracollons hauria funcionat millor. Però la mossa, com enduta pel plaer de turmentar els homes que té al costat, transforma una cosa que havia estat sana i civilitzada en un malviure dramàtic. Estar amb ella acaba resultant un infern, però ni Jules ni Jim no en poden prescindir. Kathe, en canvi, sí que necessitava algun al·licient més que l’amor dels dos amics.

Sembla que Jules i Jim és una obra més o menys autobiogràfica. Roché nodria la seva escriptura recuperant episodis amorosos que havia viscut i novel·lant-los. A l’escriptor les dones li agradaven amb deliri i el paio era a bastament correspost per elles. He llegit que va ser un home de moltes aventures galants i si doneu un cop d’ull a la seva biografia constatareu que sentia una flaca per les relacions triangulars. Es veu que van ser sonats els amors de Roché amb les germanes Margaret i Violet Hart. Quan el futur escriptor rondava els vint anys va estar amb l’una i després amb l’altra, consecutivament, com aquell qui res. En elles es basa la novel·la Dues angleses i l’amor, que Truffaut també va dur feliçment a la pantalla. Vet aquí una altra història d’amor a tres bandes, ara amb dues germanes com a protagonistes.

Després d’acudir a la posada en escena de La Celestina no vaig tornar al Festival Grec fins l’any 1994, a sentir el mític bluesman B.B. King, igualment a Montjuïc, aquesta vegada al Poble Espanyol. Havien passat cinc anys des de la representació de la Moreau i jo, coses de la vida, duia al costat una altra noia. Aquesta ocasió encara va ser una nit més memorable. En acabar el concert, un sopar romàntic a base de patés, formatges i fumats a L’ou com balla del Born i després a escoltar jazz a la plaça Reial. Com va acabar la cosa us ho diré a la manera el·líptica del Dant quan poetitza la història de Francesca da Rimini, formosa dama florentina que s’embolicà en un edificant triangle sexual amb el seu cunyat. El cas és que aquella nit, sortint del Jamboree, ja no vam anar a fer cap altra copa.

Anuncis

El llibre de Blanche i Marie, de Per Olov Enquist

“Fins després un no decideix que allò era la felicitat”. Encara que aquesta que acabeu de llegir podria resultar una primera frase de collons, Per Olov Enquist no ens la deixa anar fins cap al final de El llibre de Blanche i Marie, petita meravella literària que l’escriptor suec publica l’any 2004 i on novel·la la vida de Marie Curie i de Blanche Wittman. La primera, científica de prestigi dues vegades premi Nobel; la segona, la que havia estat “reina de les histèriques” a l’hospital de la Salpêtrière de París. Un parell de dones decidides i anticonvencionals que han de pagar el tribut expiatori que la societat exigeix als heterodoxos que no volen passar per l’adreçador comú. Una el satisfà amb la denigració pública, l’altra amb el manicomi. El narrador desenvolupa el relat basant-se en uns suposats quaderns de Blanche. Una mena de dietaris on la dona anava consignant els interrogants que es plantejava al voltant de la naturalesa de l’amor. La carpeta que conté els tres quaderns du un títol ben significatiu: “El llibre de les preguntes”. En realitat, una sola qüestió recorre aquelles llibretes de dalt a baix: la pregunta sobre el desig.

A la mort de Charcot, el seu metge i amant, Blanche s’està dos anys feinejant pel departament de radiologia de la Salpêtrière fins que abandona aquest hospital i se’n va a treballar com a assistent al laboratori de Marie Curie. De seguida que les dues dones s’ensumen sorgeix una gran intimitat entre elles. Es troben per fer-se confidències en relació als seus amants i, si cal, plorar juntes. Realment, cadascuna manifesta una gran curiositat per les histories d’amor que ha viscut l’altra. Si a Marie la fascina la relació de Blanche amb Charcot, Blanche està obsessionada per les passions de Marie. Dóna la impressió que cada una espera saber el secret de l’amor a través de l’altra. És ben bé com si confiessin que en les paraules de l’amiga hi han de trobar la resposta il·luminadora que els permetrà treure l’entrellat a l’enigma del desig. La cosa no ens ha d’estranyar. Com que totes dues comparteixen la mateixa falta d’amor, una reconeix en l’altra els senyals del propi desig i, inevitablement, s’identifiquen entre elles. Esclar, tant Blanche com Marie s’han trobat en una situació amorosa similar. Una en relació a Charcot i l’altra respecte a Paul Langevin.

L’assumpte que inquieta aquestes dones no és menor. ¿Què vol dir ser objecte de desig d’un home? Recordem que ens trobem pels volts de l’any 1900. La fal·lera de l’època és convertir-ho tot en científicament comprensible. El materialisme, l’empirisme i el positivisme acorralen sense pietat l’habitual pensament metafísic que fins llavors s’estilava a l’hora d’atansar-se als temes més espirituals de la realitat humana. Blanche i Marie aspiren a aplicar al desig el reverenciat mètode de les ciències naturals. ¡Ai, si l’amor es pogués explicar amb una fórmula química!.. ¡Si comptés amb un patró que permetés de mesurar-lo de manera exacta!.. Les dues dones, esperonades per l’optimisme científic del moment, tenen l’esperança que si aconsegueixen analitzar l’amor fins als seus components més elementals, en descobriran el funcionament i les lleis que el regulen. Aquest deler per dominar el tema amorós sembla reflectir una certa desorientació.

El cas de Marie és ben il·lustratiu. Si bé les seves recerques al voltant de la radioactivitat li havien valgut un parell de premis Nobel -el primer compartit amb qui aleshores encara era el seu marit, Pierre Curie-, es veu que en qüestions sentimentals anava una mica venuda. La narració d’Enquist ens posa al dia de les peripècies amoroses entre ella i el seu amant Paul Langevin, exalumne del recent traspassat Pierre Curie, casat i pare de varis fills. Quan la muller legítima s’assabenta de la infidelitat del seu marit s’arma un cristo considerable. Imagineu-vos l’escàndol que suposava a la França de l’època que una recent premi Nobel, vídua de feia quatre dies i a sobre metec d’origen polonès, incités un pobre pare de família a l’adulteri, promovent la destrucció d’una honorable llar burgesa i perfectament francesa. A Marie, l’aventura amb el tal Paul li suposa arruïnar la seva reputació, la carrera professional i el relatiu benestar personal en què vivia.

L’altra protagonista del relat, Blanche, fa d’enllaç entre el món de Marie Curie i les seves investigacions científiques i el cercle del professor Charcot i les seves histèriques de l’hospital de la Salpêtrière, establiment mític de París on aquest psiquiatre es dedicava a experimentar la singular facilitat del psiquisme femení de tombar en histèria. Totes les afectades d’aquesta patologia, més enllà del malestar que les trasbalsava, tenien una cosa en comú: l’amor havia jugat un paper molt important en les seves vides, però havien estat traïdes. Charcot les exposava a la suggestió hipnòtica amb la qual, sorprenentment, es podien provocar o suprimir símptomes. Com que a la Salpêtrière barrejaven histèriques amb epilèptiques, les primeres reproduïen el comportament de les segones i en resultaven uns quadres escènics prou espectaculars. De fet, si les bruixes de segles enrere, en els judicis, representaven el paper que els inquisidors esperaven d’elles, les histèriques de la Salpêtrière també s’adequaven al que Charcot desitjava que fessin. En aquelles sessions d’hipnosi, obertes al públic, es veu que, més enllà de la classe mèdica, hi assistia el tot París. Un dels metges concurrents, un tal Sigmund Freud, va constatar, meravellat, que la hipnosi era un mitjà adequadíssim perquè es manifestés l’activitat de l’inconscient. És per això que en aquesta pràctica suggestiva hi ha l’origen del mètode psicoanalític que aquest home desenvoluparia a Viena al cap d’uns anys. Però si Charcot tan sols pretenia mostrar la histèria, Freud la volia comprendre. Mentre que amb Charcot les histèriques només es podien expressar escenificant, Freud les fa parlar. La diferència és important. Ja no han d’exterioritzar el seu malestar amb el cos, Freud els cedeix la paraula.

A la Salpêtrière, Blanche havia esdevingut la histèrica ideal per a Charcot, fins al punt de convertir-la en la seva amant. Al principi de la relació amorosa ambdós deixaven que la sensualitat operés com ho faria la sexualitat, lliurant-se només a carícies i tocaments masturbatoris. “Toca’m però res més” -li demana ella. Però el festeig evoluciona. Blanche vol dur el més lluny possible l’ideal “amor omnia vincit” i, a la fi, literalment, mata d’amor Charcot en el decurs d’una còpula molt sentida. Sartre ja ens deia que l’amor o l’erotisme són una manera qualsevol de perseguir la mort de l’Altre. El lector de seguida es fa càrrec que en una relació de parella qui venç no és l’amor, qui guanya és un o altre dels partenaires. Blanche mateix reconeix: “l’amor i el joc de poder són inseparables”. El vincle amorós sempre s’acaba transformant en una relació de poder on un domina i l’altre és dominat. Per això, pobre home, Charcot s’acaba convertint en l’amo sobre qui Blanche regna histèricament.