La filla del drapaire

“Les nostres passions esbossen els nostres llibres, el repòs de l’interval els escriu”. Aquestes paraules inspiradíssimes, manllevades al Marcel Proust de El temps retrobat, serveixen magníficament d’epígraf a La filla del drapaire, última obra publicada d’un servidor. L’afirmació proustiana ens relaciona l’experiència amorosa, el pas del temps i l’escriptura. Una combinació prou prometedora. Literàriament parlant, les passions viscudes es completen amb la intervenció de la perspectiva temporal, que en facilita la comprensió, i amb la seva fixació a través de l’escriptura, que té el mateix efecte intel·ligent. Esclar, qualsevol cosa, per entendre-la, l’hem de fer passar pel llenguatge. És llavors, amb la ploma a la mà, que arriba el moment d’articular el passat amb el present i de convertir aquella vivència en escriptura, no amb la pretensió d’arribar a cap suposada veritat reveladora, sinó amb la intenció d’integrar en el propi enteniment, contemplada des de la distància, l’experiència amorosa que ens ha trasbalsat.

A La filla del drapaire la passió del narrador respon al nom de Bàrbara. La història d’amor amb aquesta dona guia la ploma de l’escriptor protagonista fins al punt que el relat es pot entendre com el tribut literari que un home de lletres ret a una amant tremenda, de gran categoria, amb qui ha mantingut una relació estimulant i tempestuosa. La devoció que el narrador professa per la tal Bàrbara queda palesa des de les primeres pàgines del llibre. Davant de tanta adoració, el lector té dues opcions: acceptar que es tracti d’una dona objectivament admirable i que sigui tan atractiva i fascinant com ens la pinta el narrador a través dels seus ulls enamorats, o bé que se’n faci una idea pròpia a partir del que llegeix i no la trobi ni de bon tros tan meravellosa. Aquesta segona opció també seria plausible ja que, si bé ell considera la seva ex una venus assertiva i carregada de resolució, al lector li pot semblar una mena d’harpia insegura i contradictòria, plena d’humaníssimes incapacitats. En el que segur que tothom estarà d’acord és que una dona torracollons i colèrica com ella resulti irritant a qualsevol mortal i que estar embolicat amb una paia similar acabi esdevenint una forma d’heroisme. Em temo que cap escriptor de raça no podria deixar passar l’oportunitat de retratar literàriament una personalitat tan interessant i enrevessada com la de la Bàrbara. És natural. Vivint una relació amorosa amb el narrador, la noia s’exposava a la seva consideració i amb les observacions íntimes i directes que aquest va anar acumulant, esclar, n’escriu un llibre. Ell es limita, simplement, a fer el que sap fer: la converteix en literatura.

El lector, doncs, no s’ha d’estranyar de trobar el psiquisme de la Bàrbara erigit en el filó narratiu de La filla del drapaire. Un relat inspirat, sobretot, per l’interès de l’escriptor protagonista en copsar la particularitat mental de la seva antiga amant. Ell apunta, suggereix, insinua… Tanmateix, tot i les hipòtesis que s’aventura a formular, diríem que és raonablement ponderat a l’hora de treure conclusions massa definitives al voltant del psiquisme de la seva ex. El paio, això sí, sospita que en els fonaments del comportament de la Bàrbara hi ha una estructura histèrica que l’orienta. Hem d’admetre que, parlant en general, el retrat d’aquesta dona s’ajusta bastant bé al perfil que caracteritza una personalitat histèrica típica. El narrador parla d’aquesta disposició psíquica amb una certa comprensió i es veu amb cor de proposar un sentit probable a les manifestacions caracterials més extravagants de la Bàrbara. Entre una cosa i altra fa la sensació que la noia queda considerablement despullada. El lector prou informat pot arribar a sospitar que sota la superfície d’aquesta ficció novel·lística hi ha el report d’un cas clínic. No seria la primera vegada que l’autor es lliura a la il·lustració literària d’una estructura psíquica. Així, si a Entre dues llums exposava la història d’un neuròtic obsessiu, amb La filla del drapaire assajaria una representació literària de la histèria.

Algun lector hi haurà que es pregunti si en l’origen d’aquesta narració hi ha una història d’amor autèntica, si el relat que té entre mans és l’expressió literària d’una vivència real de l’autor, si allò que llegeix es pot atribuir a la sinceritat d’un servidor o bé es tracta, tan sols, d’un producte sorgit de la imaginació. El lector més suspicaç sospitarà una voluntat picaresca de promoure aquesta confusió, seguint la línia de La Ribera i d’Una vida regalada, les dues narracions prèvies del cicle del flâneur del Born. Aquesta sospita és comprensible per tal com l’autor continua amb la mateixa tònica de barrejar realitat i ficció sense precisar on acaba l’una i on comença l’altra. El fet que La filla del drapaire inclogui una narració real d’aquest que escriu publicada l’any 1998 –L’autor i la histèrica– encara afegeix més llenya al foc de l’ambigüitat.

Suposem que l’origen d’aquesta obra sigui la reconstrucció d’una història verídica a través d’allò que el record projecta en la memòria del narrador, satisfet d’evocar la història amb la Bàrbara i de deixar un testimoni escrit d’aquella relació rutilant. Si fos així, seria una d’aquelles passions que reclamen la seva escriptura, una d’aquelles experiències amoroses que els individus de ploma fàcil tenim la necessitat de posar per escrit abans d’arxivar-les definitivament. Arribats en aquest punt, la pregunta sorgeix, indefectible: ¿hi ha amor en aquest llibre? Aquesta qüestió és importantíssima i toca al lector arribar a unes conclusions pròpies. La filla del drapaire ens presenta un home de lletres contemplatiu, greu i racional encarat a una dona pràctica, histriònica i intuïtiva. S’hi desenvolupa la natural lluita de poder que hi ha rere qualsevol relació, diríem sentimental, entre dues persones. Aquest joc de poder és el que la personalitat histèrica domina de manera magistral. En aquest cas, el conflicte culmina amb la dissolució de la identitat del narrador, víctima dels judicis extremament crítics de la seva amant, que amb un rigor i una contundència implacables el va qüestionant insidiosament fins que ens el deixa ben laminat. A la fi, el narrador se sent desemmascarat per la Bàrbara. Assumeix estoicament les seves crítiques. En cap moment al·lega que la noia pugui no tenir raó. Crèdul i condescendent, no desmenteix la imatge negativa d’ell que ella li retorna.

En el supòsit que La filla del drapaire sigui una ficció, és possible que, tanmateix, arribi a construir alguna forma de veritat. És el que té l’escriptura. La veritat sempre hi deixa les seves traces, amb més o menys poesia. La facilitat amb què emergeix en els moments més inesperats, imposant-se inapel·lable i sobirana pel damunt de qualsevol contingència, desafia oportunament les filosofies més relativistes. El lector pot constatar que tots els llibres que he escrit fins ara acaben amb l’adveniment d’una veritat decisiva que afecta el protagonista i li canta alguna cosa de si mateix, de la seva essència. La Bàrbara va aixafar el narrador en tant que home. Ara: com a escriptor el va salvar.

Anuncis