Louis Althusser s’autobiografia

Des de l’antiguitat clàssica -Aristòtil, posem per cas- s’ha relacionat profusament la melancolia amb el geni creador. ¡Ah, la bilis negra! L’Estagirita constatava que tots els homes excepcionals de la història, fossin del ram que fossin, havien manifestat en un moment o altre de la vida els senyals inequívocs d’aquesta patologia mental. Es deia que la melancolia predisposava a l’activitat contemplativa, a lliurar-se en cos i ànima al desenvolupament de qüestions intel·lectuals i que, per postres, augmentava de manera extraordinària la capacitat creadora dels afectats. Essent així les coses, es comprèn que l’excés de bilis negra hagi donat al món tants escriptors, poetes, filòsofs i artistes en general. Ara: si per als creadors de tota mena la condició melancòlica es converteix en un privilegi, cal tenir en compte que comporta igualment els riscos inherents a qualsevol alteració psíquica. Marsilio Ficino, humanista cultivadíssim del Renaixement, en l’obra De vita triplici aconsella als intel·lectuals com servir-se de la melancolia per afavorir els seus interessos creatius tot evitant els perjudicis enutjosos que li són propis. Ficino els instrueix al voltant de com potenciar-ne els efectes benèfics i anul·lar-ne els nocius a base, sobretot, d’una alimentació adequada, l’exercici físic i l’audició musical.

Esclar que el que es considerava melancolia en l’antigor comprenia un ventall molt vast de realitats subjectives que anaven des de les simples manifestacions temperamentals fins a patologies psíquiques més aviat complicades. Avui, des d’un punt de vista psicoanalític, la melancolia es refereix a un tipus molt concret de psicosi. Un afectat il·lustre en seria Louis Althusser, filòsof francès, autor d’obres teòriques que obeeixen a una lectura molt meditada de l’obra de Marx. L’home es va estar més de trenta anys professant la filosofia a la cèlebre École Normale Supérior de París. La flor i la nata del pensament francès de la segona meitat del segle XX va passar per les seves mans. Personatge carismàtic, el prestigi i la influència de què gaudí entre l’elit intel·lectual sorgida d’aquesta escola tan reputada van ser notabilíssims. Al llarg de la vida, però, la malaltia psíquica fa passar a Althusser molts mals moments. El pensador arriba a conèixer l’angoixa en les seves formes més feixugues. Alterna la depressió amb l’exaltació maníaca. Els ingressos en hospitals psiquiàtrics sovintegen. El diumenge 16 de novembre de 1980, pels volts de les 9 del matí, Althusser estrangula la que durant trenta-cinc anys havia estat la seva companya, Hélène Rytman.

L’article 64 del Codi Penal francès, en aquells dies, deia que no hi havia delicte si l’individu estava en estat de demència en el moment de cometre el crim. Els exàmens forenses posteriors a l’uxoricidi fan objecte Althusser d’un “no pertoca” que l’eximeix de ser jutjat. D’aquesta manera se l’exonera de cap responsabilitat en relació al seu acte assassí. L’absència de procés judicial, que no li puguin imputar el delicte, evidentment, l’exclou com a subjecte jurídic. A més, com que no pot comparèixer davant d’un tribunal, no té dret a fer ús de la paraula per explicar-se públicament en relació a l’escanyament de la companya. ¡Té pebrots! Primer li escamotegen l’acte i després el priven de la paraula. Us fareu càrrec que la seva posició en tant que subjecte quedés considerablement malmesa. A un paio aclaparat pel fantasma de no existir, només li faltava això. Aquesta impossibilitat d’explicar-se en públic el mortifica. És natural. Impedint-li de poder oferir el seu testimoni dels fets, no el deixen respondre del seu acte. És per això que al cap de cinc anys de matar Hélène, Althusser escriu el relat autobiogràfic L’avenir dure longtemps. Aquest escrit substitueix la inexistent declaració en els tribunals. És la resposta que hauria donat al jutge si li hagués estat permès. El pensador pren la ploma per explicar-se davant del món en relació a l’acte monstruós que va cometre. Però no per parlar-ne en un sentit exculpatiu, sinó per mirar de situar quins van ser els antecedents personals que el van dur a perpetrar aquell crim execrable. Ens trobem, doncs, davant les confessions d’un filòsof assassí. La cosa pinta bé.

L’estrangulament d’Hélène és tant el punt de partida com el d’arribada d’aquesta singular narració autobiogràfica. L’objectiu del relat seria oferir una mica de llum a un fet criminal aparentment inexplicable. Althusser parteix d’un supòsit que aquells que ens dediquem a escriure hem confirmat a bastament: narrar determinades vivències ens pot ajudar a entendre-les. L’elaboració literària facilita poder-les pensar. Amb l’escriptura, l’autor modela la realitat, dóna una aparença de coherència i de racionalitat al passat per tal d’adequar-lo a les vicissituds posteriors de la seva història. Afegim-hi que les paraules, d’alguna manera, limiten, apamen, qualsevol experiència de difícil comprensió, miren de fer-la assimilable a l’enteniment. La importància de posar nom a les coses, des de sempre, ha estat altíssima. Escriure, per tant, ens ajuda a retrobar-nos feliçment, ens permet situar i treballar creativament aquells punts conflictius que ens descompensen. Althusser, a L’avenir dure longtemps, recorre a l’escriptura per clarificar la seva situació personal i ho fa a base d’elaboracions que ell mateix ha construït, sorgides moltes d’elles al llarg del seu recorregut psicoanalític.

D’arguments de caràcter filosòfic, però, no n’hi trobareu. Al llarg de l’escrit Althusser es presenta a si mateix com no estant a l’alçada de la posició que ocupa en els medis intel·lectuals del país. Se sent indigne de la consideració acadèmica en què el tenen, una reputació que creu superior a la que en realitat mereixeria. El paio està convençut que li falta prou base teòrica, que no posseeix uns coneixements filosòfics suficients que siguin una garantia plausible de la seva eficiència professoral. Aquesta mancança la compensava amb allò que sabia “per haver-ne sentit parlar”; un saber, sens dubte, precari i insuficient però que li permetia la impostura. En realitat -creia- ell no era res, però dominava prou l’art de la mistificació com per simular que era filòsof. Així, judicava que tota la seva existència acadèmica no havia estat sinó un frau. S’havia fet un lloc com a filòsof a base de saber servir-se d’uns recursos de seducció que dissimulessin la seva real ignorància. Althusser, al capdavall, es confessa impostor de mena i s’esplaia al voltant de les simulacions que ha anat cometent al llarg de la vida per tal d’anar tirant, per tal de sostenir-se mínimament en una existència. Esclar que Althusser convivia amb la melancolia. Les autoacusacions i l’autocrítica implacable són típiques d’aquesta patologia mental.

Deixem-lo dir. Tampoc no qüestionarem si els plantejaments d’Althusser són teòricament acceptables o si participar d’una estructura psicòtica és suficient per impugnar la seva proposta filosòfica. El cas d’aquest home és un més d’aquells que demostren la possibilitat del raonament filosòfic en la psicosi. Que en el fonament d’algunes de les seves idees hi hagi la necessitat de posar una mica d’ordre a un món que li apareix summament desorganitzat no les invalida. Ni desvirtua el seu pensament filosòfic ni el mestratge que exercí sobre tota una generació d’intel·lectuals francesos.

Paul Léautaud, dietarista

La vida d’un home de lletres a Paris deu donar molt de si. La història de la literatura constata l’existència de tota una colla d’escriptors francesos d’upa a qui, entre finals del segle XIX i la primera meitat del XX, els agafa la vena de dur un dietari: Paul Valéry, Jules Renard, André Gide, els Goncourt, Julien Green, Valéry Larbaud, Paul Claudel… i encara continuaríem. Homes de lletres genuïns, aquests paios viuen arrapats a la ploma. La pròpia vida els suposa un estímul creatiu que no poden desaprofitar. El dietari sorgeix, inevitable. Hi consignen els esdeveniments del dia a dia, procurant treure suc a tot el potencial literari dels fets quotidians que travessen l’existència d’un escriptor. Aquesta escriptura dietarística s’acaba convertint en un testimoni valuosíssim al voltant de la videta literària de la França d’aquells dies, una videta saturada, rica, suculent… Un dels escriptors francesos més trempats de l’època, Paul Léautaud, n’hi dirà Journal littéraire i l’escriurà durant seixanta-tres anys, entre el 1893 i el 1956, just fins tres o quatre dies abans d’anar-se’n d’aquest món. Les confidències més íntimes, però, les reserva per al Journal particulier, que escriu paral·lelament i que va més carregat de cosa eròtica.

En les seves pàgines de dietari, Léautaud dóna compte de com es relaciona amb el món, amb els altres i amb si mateix. Però, sobretot, hi reflecteix el vincle intensíssim que el lliga amb l’escriptura. L’home reconeix que viu per escriure, que sent la necessitat desmesurada i inescamotejable d’esgarrapar fulls per anar passant els dies amb una mica de sentit. Aquesta inclinació a l’escriptura, en autors de la seva mena, respon a una necessitat interior, surt de la víscera i de l’ànima. En casos com el seu, l’expressió “lletraferit” resulta molt escaient i il·lustrativa. “Un home sà, d’esperit sà, no escriu, ni tan sols pensaria en escriure”– sosté Léautaud. Esclar que aquesta funció vital de la literatura no té res a veure amb el paper que l’escriure deu jugar per a aquells l’obra dels quals sorgeix de l’especulació comercial, quan el fonament d’una escriptura és purament mercantil. Aquests pot ser que s’oblidin, fins i tot, del verb que per als altres resulta tan essencial. Sí, sí, les paraules de Léautaud acabades de citar es refereixen als autors que escriuen, no pas als que “fan” llibres. A les lletres catalanes comptem amb la particularitat que escriptors popularíssims parlen dels llibres que “fan” (sic). No sé si a la resta d’Europa trobaríem cap altra literatura on autors, diríem, capdavanters i guardonadíssims, es refereixen alegrement als llibres que “fan”. Els dies més pessimistes em pregunto si les nostres lletres, a la llarga, no se’n ressentiran, de tant autor que “fa” llibres.

Un dietari permet, potser com cap altre gènere literari, una identificació molt suggestiva entre escriptura i existència. No és estrany que la imatge d’ell mateix que Léautaud construeix a través de les pàgines del seu immens document autobiogràfic acabi assolint una dimensió gairebé mítica. ¡Tu diràs! Convertir la pròpia vida en obra literària. ¡De seguida és dit! Ara bé, sempre ens pot quedar el dubte de si l’autor pretén fer-se l’interessant a través de la manera com es pinta en el diari, qui sap si presentant-se als ulls del lector amb uns colors més llampants del compte per tal d’estimular la curiositat del públic per la seva persona. Arribats en aquest punt, ens podem arribar a qüestionar si el que ens atrau de l’autor és la seva personalitat o bé la seva escriptura. Al capdavall, però, tampoc no ens hauria de recar que l’interès que suscita el dietarista vingui donat principalment pel pintoresc de la seva biografia, sobretot si aquesta està supeditada al plaer d’escriure. I és que l’objectiu vital prioritari de Léautaud era menar una existència que li permetés conservar la independència, la solitud i el cinisme. En definitiva, volia prou llibertat per tal de lliurar-se al plaer de desenvolupar el propi talent literari. No tenia altra ambició que disposar de temps per escriure lliurement, menyspreant o passant indiferent davant dels habituals valors filisteus que la societat sol magnificar. És el que fa el cínic de totes les èpoques. Diògenes modern, si bé l’estretor material l’acostava a l’existència del clochard, l’amplada espiritual el convertia en aristòcrata.

Rondinaire i sorneguer, conservador i reticent, sovint malhumorat i esquerp, capaç de dur la franquesa fins al sarcasme esmolat i provocador que projectava a través d’uns ullets de murri i d’una boca fina i desdentada; si en altres paratges més rurals grafòmans de la mateixa espècie es cobreixen el cap amb la boina pagesa, Léautaud, parisenc fins al moll de l’os, adopta un barret ciutadà i més aviat esfotrassat. Els temps perillosos que li toca viure -dues guerres mundials- provoca que n’hagi de veure de seques i de verdes. Malgrat la complexitat del moment històric, Léautaud sempre toca de peus a terra. El seu idealisme resulta més aviat escàs. La causa de la queixa léautaudiana no és mai metafísica ni sentimental. Abandonat per la mare tot just ser posat al món, lliurat a mans d’un pare indiferent, l’escriptor tenia motius de sobres per no creure en els sentiments. ¿Què n’havia de pensar dels sentiments si ell mateix va ser incapaç d’inspirar-ne en els seus progenitors? Si no s’hi creu, esclar, no hi ha lloc per a la buidor sentimental. D’aquest dietari, doncs, el sentimentalisme n’és absent, encara que no del tot. Léautaud reserva la tendresa per a gats i gossos. Aquest home va trobar en els animalons de companyia una família substitutiva. Era tan sensible a la indefensió de les bèsties que no se’n podia estar de recollir tota la fauna abandonada que se li posava al davant.

Per a Léautaud, el Journal Littéraire es va convertir en el projecte literari fonamental de la seva vida. La magnitud d’aquesta obra és la pròpia dels seixanta-tres anys que hi esmerçà: dinou volums en l’edició original francesa. L’home hi dedica gairebé totes les energies de la seva activitat com a escriptor. Sóc del parer que, més enllà que qualsevol dietari sigui un document ple d’interès humà, els que han estat escrits per gent de lletres donen to i categoria a una literatura. Per poc que el dietarista tingui la intenció de quedar una mica bé amb el lector, en pot resultar un text d’un relleu considerable. Les pàgines de Léautaud, plenes d’indiscrecions autobiogràfiques i d’imatges vivíssimes, poden ser llegides com un llegiria una novel·la. És natural. Es diria que el paio només viu per tal de poder anar elaborant literàriament el seu dia a dia i engreixar el dietari. Aquest compromís tan exagerat amb l’escriptura, fins al punt de confondre’s amb la vida, és propi dels grafòmans de raça. En l’entrada corresponent al dia 13 de juny de 1938 ens amolla: “J’ai tenu pendant ma vie un Journal littéraire. Le diable emporte cette manie écrivante”. Doncs sí, vet aquí un altre insensat afectat per aquella planiana “diabòlica mania d’escriure”.