Louis Althusser s’autobiografia

Des de l’antiguitat clàssica -Aristòtil, posem per cas- s’ha relacionat profusament la melancolia amb el geni creador. ¡Ah, la bilis negra! L’Estagirita constatava que tots els homes excepcionals de la història, fossin del ram que fossin, havien manifestat en un moment o altre de la vida els senyals inequívocs d’aquesta patologia mental. Es deia que la melancolia predisposava a l’activitat contemplativa, a lliurar-se en cos i ànima al desenvolupament de qüestions intel·lectuals i que, per postres, augmentava de manera extraordinària la capacitat creadora dels afectats. Essent així les coses, es comprèn que l’excés de bilis negra hagi donat al món tants escriptors, poetes, filòsofs i artistes en general. Ara: si per als creadors de tota mena la condició melancòlica es converteix en un privilegi, cal tenir en compte que comporta igualment els riscos inherents a qualsevol alteració psíquica. Marsilio Ficino, humanista cultivadíssim del Renaixement, en l’obra De vita triplici aconsella als intel·lectuals com servir-se de la melancolia per afavorir els seus interessos creatius tot evitant els perjudicis enutjosos que li són propis. Ficino els instrueix al voltant de com potenciar-ne els efectes benèfics i anul·lar-ne els nocius a base, sobretot, d’una alimentació adequada, l’exercici físic i l’audició musical.

Esclar que el que es considerava melancolia en l’antigor comprenia un ventall molt vast de realitats subjectives que anaven des de les simples manifestacions temperamentals fins a patologies psíquiques més aviat complicades. Avui, des d’un punt de vista psicoanalític, la melancolia es refereix a un tipus molt concret de psicosi. Un afectat il·lustre en seria Louis Althusser, filòsof francès, autor d’obres teòriques que obeeixen a una lectura molt meditada de l’obra de Marx. L’home es va estar més de trenta anys professant la filosofia a la cèlebre École Normale Supérior de París. La flor i la nata del pensament francès de la segona meitat del segle XX va passar per les seves mans. Personatge carismàtic, el prestigi i la influència de què gaudí entre l’elit intel·lectual sorgida d’aquesta escola tan reputada van ser notabilíssims. Al llarg de la vida, però, la malaltia psíquica fa passar a Althusser molts mals moments. El pensador arriba a conèixer l’angoixa en les seves formes més feixugues. Alterna la depressió amb l’exaltació maníaca. Els ingressos en hospitals psiquiàtrics sovintegen. El diumenge 16 de novembre de 1980, pels volts de les 9 del matí, Althusser estrangula la que durant trenta-cinc anys havia estat la seva companya, Hélène Rytman.

L’article 64 del Codi Penal francès, en aquells dies, deia que no hi havia delicte si l’individu estava en estat de demència en el moment de cometre el crim. Els exàmens forenses posteriors a l’uxoricidi fan objecte Althusser d’un “no pertoca” que l’eximeix de ser jutjat. D’aquesta manera se l’exonera de cap responsabilitat en relació al seu acte assassí. L’absència de procés judicial, que no li puguin imputar el delicte, evidentment, l’exclou com a subjecte jurídic. A més, com que no pot comparèixer davant d’un tribunal, no té dret a fer ús de la paraula per explicar-se públicament en relació a l’escanyament de la companya. ¡Té pebrots! Primer li escamotegen l’acte i després el priven de la paraula. Us fareu càrrec que la seva posició en tant que subjecte quedés considerablement malmesa. A un paio aclaparat pel fantasma de no existir, només li faltava això. Aquesta impossibilitat d’explicar-se en públic el mortifica. És natural. Impedint-li de poder oferir el seu testimoni dels fets, no el deixen respondre del seu acte. És per això que al cap de cinc anys de matar Hélène, Althusser escriu el relat autobiogràfic L’avenir dure longtemps. Aquest escrit substitueix la inexistent declaració en els tribunals. És la resposta que hauria donat al jutge si li hagués estat permès. El pensador pren la ploma per explicar-se davant del món en relació a l’acte monstruós que va cometre. Però no per parlar-ne en un sentit exculpatiu, sinó per mirar de situar quins van ser els antecedents personals que el van dur a perpetrar aquell crim execrable. Ens trobem, doncs, davant les confessions d’un filòsof assassí. La cosa pinta bé.

L’estrangulament d’Hélène és tant el punt de partida com el d’arribada d’aquesta singular narració autobiogràfica. L’objectiu del relat seria oferir una mica de llum a un fet criminal aparentment inexplicable. Althusser parteix d’un supòsit que aquells que ens dediquem a escriure hem confirmat a bastament: narrar determinades vivències ens pot ajudar a entendre-les. L’elaboració literària facilita poder-les pensar. Amb l’escriptura, l’autor modela la realitat, dóna una aparença de coherència i de racionalitat al passat per tal d’adequar-lo a les vicissituds posteriors de la seva història. Afegim-hi que les paraules, d’alguna manera, limiten, apamen, qualsevol experiència de difícil comprensió, miren de fer-la assimilable a l’enteniment. La importància de posar nom a les coses, des de sempre, ha estat altíssima. Escriure, per tant, ens ajuda a retrobar-nos feliçment, ens permet situar i treballar creativament aquells punts conflictius que ens descompensen. Althusser, a L’avenir dure longtemps, recorre a l’escriptura per clarificar la seva situació personal i ho fa a base d’elaboracions que ell mateix ha construït, sorgides moltes d’elles al llarg del seu recorregut psicoanalític.

D’arguments de caràcter filosòfic, però, no n’hi trobareu. Al llarg de l’escrit Althusser es presenta a si mateix com no estant a l’alçada de la posició que ocupa en els medis intel·lectuals del país. Se sent indigne de la consideració acadèmica en què el tenen, una reputació que creu superior a la que en realitat mereixeria. El paio està convençut que li falta prou base teòrica, que no posseeix uns coneixements filosòfics suficients que siguin una garantia plausible de la seva eficiència professoral. Aquesta mancança la compensava amb allò que sabia “per haver-ne sentit parlar”; un saber, sens dubte, precari i insuficient però que li permetia la impostura. En realitat -creia- ell no era res, però dominava prou l’art de la mistificació com per simular que era filòsof. Així, judicava que tota la seva existència acadèmica no havia estat sinó un frau. S’havia fet un lloc com a filòsof a base de saber servir-se d’uns recursos de seducció que dissimulessin la seva real ignorància. Althusser, al capdavall, es confessa impostor de mena i s’esplaia al voltant de les simulacions que ha anat cometent al llarg de la vida per tal d’anar tirant, per tal de sostenir-se mínimament en una existència. Esclar que Althusser convivia amb la melancolia. Les autoacusacions i l’autocrítica implacable són típiques d’aquesta patologia mental.

Deixem-lo dir. Tampoc no qüestionarem si els plantejaments d’Althusser són teòricament acceptables o si participar d’una estructura psicòtica és suficient per impugnar la seva proposta filosòfica. El cas d’aquest home és un més d’aquells que demostren la possibilitat del raonament filosòfic en la psicosi. Que en el fonament d’algunes de les seves idees hi hagi la necessitat de posar una mica d’ordre a un món que li apareix summament desorganitzat no les invalida. Ni desvirtua el seu pensament filosòfic ni el mestratge que exercí sobre tota una generació d’intel·lectuals francesos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s