Memòries, de Carles Fages de Climent

Ja en la frase inicial que enceta el seu primer llibre de prosa, Climent, un relat històric al voltant de certs avantpassats vuitcentistes espaterrants de la branca materna de la pròpia família, Carles Fages de Climent reconeix que l’ha escrit amb l’ànim d’anar “a la recerca de mi mateix”. Aquesta primerenca, inaugural, vocació autocercadora deuria pesar molt en la pràctica literària del singular escriptor empordanès. És la mateixa inquietud que es reconeix en les seves Memòries, publicades pòstumament al cap de poc més de quaranta-cinc anys del traspàs de l’autor. El material que les conforma prové de papers diversos que Fages havia dipositat en caixes, aplegats tots ells amb la indicació genèrica de “Memòries”. Així, tot i que el poeta, en vida, no els va arribar a donar una continuïtat narrativa, sembla evident que estaven destinats a servir de base a un volum memorialístic que Fages tenia la voluntat d’escriure i pretenia titular, precisament, A la recerca de mi mateix. Aquesta recurrent expressió fagiana és, respectant el desig de l’autor, el subtítol de les Memòries que avui podem llegir, una obra interessantíssima on els diferents textos autobiogràfics al·ludits han estat disposats cronològicament pel responsable de l’edició, Narcís Garolera.

Cada persona és un món. La complicació natural de qualsevol vida humana troba en la prosa memorialística un mitjà adequat perquè l’escriptor interessat pugui proposar una significació particular, meditada i relativament plausible, a les vicissituds més rellevants de la seva existència. Molts homes de lletres, en un moment o altre del seu recorregut creador, han sentit la necessitat de tombar la vista enrere, acarar-se als records del passat i reconstruir literàriament la pròpia història amb l’afany que les pàgines resultants poguessin ser del gust de l’hipotètic lector. Aquestes Memòries que estem comentant responen a l’interès de Fages de presentar la seva història personal. Malgrat el solipsisme inherent a l’anar “a la recerca de mi mateix”, el poeta no aprofita les Memòries per dedicar-se a l’anàlisi introspectiva ni a la troballa de cap mena de veritat definitiva. En aquestes pàgines tampoc no hi trobareu cap preocupació per qüestions transcendents. La metafísica n’és absent. Fages no defèn cap teoria filosòfica. Sí que és posseïdor, en canvi, d’una doctrina estètica de la qual ens anirà donant notícies. I, entre una cosa i altra, el report de les petites anècdotes personals, des de les lliçons d’erotisme que rep de senyoretes diverses fins a la seva circumcisió tardana, en una edat avançadíssima, amb els consegüents epigrames jocosos que la delicada qüestió va suscitar.

La major part de l’obra literària de Fages de Climent és escrita en vers. Entre la seva producció poètica, els epigrames que composà amb el pseudònim Lo Gaiter de la Muga expressen admirablement la personalitat tumultuosa de l’escriptor. El seu temperament, querellant i volcànic alhora, tendia a esclatar en epigrames així que li burjaven una mica l’amor propi. En són testimonis els enemics que burlescament fustigava mitjançant les càustiques composicions epigramàtiques que els dedicava. Les manifestacions de l’acusada personalitat de Fages però, també es reconeixen en la seva obra en prosa. De les Memòries es desprèn que fou un home amb una notable tendència a la megalomania, posseïdor d’una elevada consideració de si mateix. L’adjectiu amb el qual més sovint es qualifica és “cínic”. D’altra banda els metges -ens diu- el titllen de “neurastènic”. El lector de les Memòries es farà càrrec de l’absència en el poeta de qualsevol disposició de caràcter pràctic o comercial, circumstància, per altra part, tan comuna entre els escriptors de raça. Aquesta posició marginal en relació als valors utilitaristes, esclar, promou la incomprensió aliena, suposa que el considerin un desmanegat o, simplement, mig boig. Fages d’un costat se’n lamenta però de l’altre se’n sent prou orgullós. Sap que, en el fons, pateix la marginalitat del geni que va més enllà dels altres, de qui està pel damunt d’aquells valors filisteus que la majoria de persones, mancades d’esperit, obtuses, segueixen dòcilment. En tot cas, no hi ha dubte que Fages presentava més facilitats per dedicar-se a l’enriquiment interior que no pas a engreixar el patrimoni familiar.

Com és natural tractant-se d’un llibre de memòries, el poeta hi descriu les evolucions de la seva família. Tant els Fages com els Climent eren nissagues de dalt de tot de la societat empordanesa. La història familiar del poeta es converteix en una batalla permanent, de generació en generació, a causa dels interessos. Pel que sembla, les herències eren la bèstia negra d’aquesta gent. Les habituals batalles que succeïen a la lectura d’un testament afavorien l’animadversió mútua entre els parents. Proliferen els plets entre pares i fills, entre germans, entre marit i muller… El lector arriba a la conclusió que si hi ha alguna cosa en aquesta família que s’hereti de debò és, precisament, el pledejar constant, les trifulgues judicials continues a causa de disposicions testamentàries enutjoses. Totes aquestes qüestions jurídiques, esclar, tenen la seva vessant moral. En aquest sentit, ens trobem davant d’una història escassament edificant al voltant de l’autèntica naturalesa d’uns vincles de sang. Quan un constata que el motor real de les relacions familiars a casa del poeta són els interessos, que la significació de la família no té res a veure amb cap realitat emocional sinó que és, tan sols, una qüestió patrimonial, en definitiva, que la família, més que un factor d’unió, és un element de divisió, entén que l’home desenvolupi una capa de cinisme d’un gruix considerable. L’adjectiu amb el qual Fages s’identifica tan sovint deu ser exactíssim.

El lector interessat en el poeta empordanès pot complementar aquestes Memòries llegint el volum Auca de mi mateix, una autobiografia que Fages escriví en vers amb el propòsit d’esmicolar poèticament la seva existència. Corre el risc, però, que l’obra fagiana, de tant girar al voltant de la pròpia persona, li acabi resultant excessivament monogràfica. Aquest “mi mateix” tan reiterat en diferents moments de l’escriptura del poeta situa perfectament quina era la principal de les seves preocupacions. Conseqüent amb aquesta tendència al propi culte, Fages expressa la il·lusió de ser retratat literàriament per una ploma de categoria, que li sàpiga fer els honors. El poeta escriu, en un moment de les Memòries: “No tothom té la sort de triar-se el seu exegeta, ni tots els difunts de caure a les mans de Josep Pla, perquè amb els vivents sol tenir cura de no ficar-s’hi”. Doncs sí, Pla va esperar que Fages es morís per retratar-lo. Si va ser o no una sort caure a les mans del de Llofriu ho deixo a la consideració del lector que s’hi aventuri. El retrat es troba en el volum 38 de l’Obra Completa, titulat Escrits empordanesos. Un Pla a punt d’arribar a la vuitantena agafa Fages i se l’endú a les possibilitats de la pròpia senilitat. En resulta una caricatura gustosíssima, malgrat pecar de ser una mica repetitiva, bastant superficial i esbiaixadament injusta. Llegiu-la. La trobada impossible entre els dos escriptors empordanesos val la pena.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s