El Foc pàl·lid de Nabòkov

El gran escriptor pragoparisenc Milan Kundera, a les primeres pàgines del seu recomanable volum titulat L’art de la novel·la, reclama l’herència de Cervantes ni més ni menys que com a creador de la modernitat, situant l’autor castellà a l’altura de Descartes pel que fa a la seva participació en aquesta empresa tan notable i transcendental. Kundera no s’està de res i ens etziba: “Tots els grans temes existencials que Heidegger analitzava a Ésser i temps, considerant-los abandonats per tota la filosofia europea anterior, han estat revelats, mostrats, il·luminats per quatre segles de novel·la”. Aviat és dit. En una línia similar, el filòsof neopragmàtic nord-americà Richard Rorty, en l’obra titulada Contingència, ironia i solidaritat, sosté que a l’hora de pensar l’ètica, la novel·la pot ser més eficaç que la filosofia. I posa l’exemple de Foc pàl·lid, el piramidal monument literari que Vladimir Nabòkov va publicar l’any 1962. Si ens hem de refiar de Kundera no és estrany que un pensador exigent com Rorty acudeixi a la literatura a fi d’il·lustrar els seus plantejaments: la novel·la es dedica a explorar el subjecte humà, precisament aquella matèria que la ciència i la filosofia han preferit oblidar.  És natural, doncs, que la novel·la, com a síntesi de la realitat, funcioni millor que no pas qualsevol patracol filosòfic. Per això, a l’hora d’il·luminar-nos al voltant de la crueltat, Rorty s’estima més recórrer als ensenyaments de la literatura. Sí, sí, he dit la crueltat, aquella manifestació humana que, segons Nabòkov, tan escandalosament notòria resulta en el Quixot.

Nabòkov va ser un gran catxondo. Un dels catxondos més extraordinaris que van transitar per les lletres del segle XX. La gran personalitat literària d’aquest home ha propiciat que s’hagi convertit en un autor predilecte per a moltíssima gent. Nabòkov, cal dir-ho, ha estat un especialista consumat en la creació de veus narratives espaterrants i delicioses. Si amb l’Humbert Humbert de Lolita ja va aconseguir encantar-nos, amb el Charles Kinbote de Foc pàl·lid ho peta. Quin parell de narradors tan trempats! Resulta difícil resistir-se a la seducció d’unes complexions morals basades en l’egotisme radical, en la manca d’empatia d’uns protagonistes excèntrics, tarats i gens sentimentals, sempre a punt de tombar cap al francament demencial. El lector atent de seguida es pot fer càrrec de la particularitat del psiquisme d’aquests socis tan simpàtics i eixerits. Unes veus narratives, per cert, en les quals Nabòkov sembla sentir-s’hi comodíssim. Ara que hi som no ens estarem d’observar que els narradors que un tria a l’hora de dir-se revelen molt d’un mateix. Quan a un narrador la malícia li surt de ben endins és inevitable que girem els ulls cap a l’autor. Ah, Nabòkov! Per sort o per desgràcia, de narradors que resulten arrogants i desagradables al lector, a qui se’ls titlla de desaprensius i de barruts, d’egocèntrics i de presumptuosos, un servidor de vostès en sap alguna cosa.

Foc pàl·lid és un gran llibre. Es tracta d’una novel·la que inclou al començament el poema d’un tal John Shade, amic del narrador. Després, amb l’excusa de comentar aquesta peça lírica i d’aportar les anotacions pertinents, Kinbote les va clavant pels descosits. Tot i que els seus comentaris, aparentment, pretenen acostar el poema al lector, en realitat els fa servir per deixar-nos anar un discurs farcit amb les pròpies dèries i obsessions. El paio té la barra de prendre com a pretext la glossa d’una composició poètica aliena per engegar-nos un monument a l’egocentrisme i a la falta d’empatia. I enmig de la seva peroració hi va desenvolupant una intriga, diríem policíaca, que es resol, més o menys, al final de la novel·la. Els comentaris de Kinbote donen fe d’una personalitat atrabiliària i desballestada que subjuga el lector. ¡Ah, si un escriptor nostrat com Miquel Bauçà s’hagués aventurat en una empresa semblant a la de Nabòkov! ¡Com xalaríem ara!.. ¿Us imagineu un Bauçà desfermat inventant un narrador que comentés el poema d’altri tot aprofitant per fer passar les obsessions i paranoies particulars? No tindria preu.

¿En què centra l’atenció el narrador de Foc pàl·lid? En qüestions sentimentals segur que no. En idees generals, tampoc. Principalment ho fa en els detalls. El material que aquest home projecta al primer pla del seu relat ens permet fer-nos càrrec, sobretot, d’una fixació monomaníaca en relació a obtenir el reconeixement aliè. Però no ens equivoquem, tot i la insistència en aquest assumpte narcisista el jo de Kinbote no està perdut. La inflor megalomaníaca del personatge sembla notòria. En aquest punt us diré que, per tal com caracteritza els seus conspicus protagonistes, sospito que Nabòkov era un tipus totalment antimelancòlic. Però, esclar, tot aquest tema de la relació entre un autor i la seva veu narrativa resulta complicat i susceptible de provocar relliscades importants en els escoliastes massa temeraris. Jo, si em permeteu, sóc del parer que l’escriptor russoamericà mantenia una entretingudíssima relació d’amor-odi amb els seus narradors. Foc pàl·lid ens pot fer suposar, amb més o menys fonament, una divisió subjectiva flagrant de l’autor entre el poeta Shade i el comentador Kinbote. Al capdavall, l’estructura d’aquesta novel·la esdevé un recurs ideal per assajar una relació dialèctica amb un mateix. Evidentment, l’enunciació del poeta Shade no té res a veure amb la del comentador Kinbote.

Aquesta capacitat de la novel·la per expressar les habituals contradiccions que ens aclaparen deu ser decisiva a l’hora d’atorgar a la literatura aquest paper explicatiu que Kundera i Rorty han ponderat. Comptat i debatut, les novel·les contenen i revelen les veritats de la condició humana sense valdre’s necessàriament de cap pompositat filosòfica. I això en el supòsit que puguem parlar d’alguna mena de correspondència natural entre la veritat de les paraules i la realitat de les coses, qüestió que Rorty, atrevit i provocador com solia ser, potser posaria en dubte. Aquest pensador, quan ens assenyala que la característica principal del narrador de Foc pàl·lid és “la incapacitat per advertir el patiment de l’altre”, ho fa confiant que el lector sabrà ser sensible als efectes exemplificants de l’obra de Nabòkov. En aquest sentit, està convençut que la il·lustració literària resulta més efectiva que l’argumentació filosòfica a l’hora d’atansar-se de manera comprensiva al complex entrellat de l’existència humana. Tot allò que el lector té ocasió de viure amb la lectura d’una novel·la s’ho fa seu amb més facilitat que no pas cremant-se les celles amb qualsevol assaig fruit de l’especulació teòrica o de la reflexió moral. Rorty pensa que quan un llegeix i es troba amb el testimoni literari d’una realitat tan pertorbadora i anguniosa com la crueltat no se’n pot desentendre i fer com si res. Voldrà corregir, en la mesura de les seves possibilitats, aquell desordre tan desagradable que la lectura exposa a la seva consideració. Per això Rorty celebra els llibres que, com Foc pàl·lid, “ens ajuden a tornar-nos menys cruels”. Amb aquests beneficis ètics tan lloables, la predisposició d’alguns pensadors a favor de la ficció novel·lística és comprensible i la compartim. Una persona, passats els quaranta anys, pot fer coses bastant pitjors que llegir novel·les.