Memòries, de Carles Fages de Climent

Ja en la frase inicial que enceta el seu primer llibre de prosa, Climent, un relat històric al voltant de certs avantpassats vuitcentistes espaterrants de la branca materna de la pròpia família, Carles Fages de Climent reconeix que l’ha escrit amb l’ànim d’anar “a la recerca de mi mateix”. Aquesta primerenca, inaugural, vocació autocercadora deuria pesar molt en la pràctica literària del singular escriptor empordanès. És la mateixa inquietud que es reconeix en les seves Memòries, publicades pòstumament al cap de poc més de quaranta-cinc anys del traspàs de l’autor. El material que les conforma prové de papers diversos que Fages havia dipositat en caixes, aplegats tots ells amb la indicació genèrica de “Memòries”. Així, tot i que el poeta, en vida, no els va arribar a donar una continuïtat narrativa, sembla evident que estaven destinats a servir de base a un volum memorialístic que Fages tenia la voluntat d’escriure i pretenia titular, precisament, A la recerca de mi mateix. Aquesta recurrent expressió fagiana és, respectant el desig de l’autor, el subtítol de les Memòries que avui podem llegir, una obra interessantíssima on els diferents textos autobiogràfics al·ludits han estat disposats cronològicament pel responsable de l’edició, Narcís Garolera.

Cada persona és un món. La complicació natural de qualsevol vida humana troba en la prosa memorialística un mitjà adequat perquè l’escriptor interessat pugui proposar una significació particular, meditada i relativament plausible, a les vicissituds més rellevants de la seva existència. Molts homes de lletres, en un moment o altre del seu recorregut creador, han sentit la necessitat de tombar la vista enrere, acarar-se als records del passat i reconstruir literàriament la pròpia història amb l’afany que les pàgines resultants poguessin ser del gust de l’hipotètic lector. Aquestes Memòries que estem comentant responen a l’interès de Fages de presentar la seva història personal. Malgrat el solipsisme inherent a l’anar “a la recerca de mi mateix”, el poeta no aprofita les Memòries per dedicar-se a l’anàlisi introspectiva ni a la troballa de cap mena de veritat definitiva. En aquestes pàgines tampoc no hi trobareu cap preocupació per qüestions transcendents. La metafísica n’és absent. Fages no defèn cap teoria filosòfica. Sí que és posseïdor, en canvi, d’una doctrina estètica de la qual ens anirà donant notícies. I, entre una cosa i altra, el report de les petites anècdotes personals, des de les lliçons d’erotisme que rep de senyoretes diverses fins a la seva circumcisió tardana, en una edat avançadíssima, amb els consegüents epigrames jocosos que la delicada qüestió va suscitar.

La major part de l’obra literària de Fages de Climent és escrita en vers. Entre la seva producció poètica, els epigrames que composà amb el pseudònim Lo Gaiter de la Muga expressen admirablement la personalitat tumultuosa de l’escriptor. El seu temperament, querellant i volcànic alhora, tendia a esclatar en epigrames així que li burjaven una mica l’amor propi. En són testimonis els enemics que burlescament fustigava mitjançant les càustiques composicions epigramàtiques que els dedicava. Les manifestacions de l’acusada personalitat de Fages però, també es reconeixen en la seva obra en prosa. De les Memòries es desprèn que fou un home amb una notable tendència a la megalomania, posseïdor d’una elevada consideració de si mateix. L’adjectiu amb el qual més sovint es qualifica és “cínic”. D’altra banda els metges -ens diu- el titllen de “neurastènic”. El lector de les Memòries es farà càrrec de l’absència en el poeta de qualsevol disposició de caràcter pràctic o comercial, circumstància, per altra part, tan comuna entre els escriptors de raça. Aquesta posició marginal en relació als valors utilitaristes, esclar, promou la incomprensió aliena, suposa que el considerin un desmanegat o, simplement, mig boig. Fages d’un costat se’n lamenta però de l’altre se’n sent prou orgullós. Sap que, en el fons, pateix la marginalitat del geni que va més enllà dels altres, de qui està pel damunt d’aquells valors filisteus que la majoria de persones, mancades d’esperit, obtuses, segueixen dòcilment. En tot cas, no hi ha dubte que Fages presentava més facilitats per dedicar-se a l’enriquiment interior que no pas a engreixar el patrimoni familiar.

Com és natural tractant-se d’un llibre de memòries, el poeta hi descriu les evolucions de la seva família. Tant els Fages com els Climent eren nissagues de dalt de tot de la societat empordanesa. La història familiar del poeta es converteix en una batalla permanent, de generació en generació, a causa dels interessos. Pel que sembla, les herències eren la bèstia negra d’aquesta gent. Les habituals batalles que succeïen a la lectura d’un testament afavorien l’animadversió mútua entre els parents. Proliferen els plets entre pares i fills, entre germans, entre marit i muller… El lector arriba a la conclusió que si hi ha alguna cosa en aquesta família que s’hereti de debò és, precisament, el pledejar constant, les trifulgues judicials continues a causa de disposicions testamentàries enutjoses. Totes aquestes qüestions jurídiques, esclar, tenen la seva vessant moral. En aquest sentit, ens trobem davant d’una història escassament edificant al voltant de l’autèntica naturalesa d’uns vincles de sang. Quan un constata que el motor real de les relacions familiars a casa del poeta són els interessos, que la significació de la família no té res a veure amb cap realitat emocional sinó que és, tan sols, una qüestió patrimonial, en definitiva, que la família, més que un factor d’unió, és un element de divisió, entén que l’home desenvolupi una capa de cinisme d’un gruix considerable. L’adjectiu amb el qual Fages s’identifica tan sovint deu ser exactíssim.

El lector interessat en el poeta empordanès pot complementar aquestes Memòries llegint el volum Auca de mi mateix, una autobiografia que Fages escriví en vers amb el propòsit d’esmicolar poèticament la seva existència. Corre el risc, però, que l’obra fagiana, de tant girar al voltant de la pròpia persona, li acabi resultant excessivament monogràfica. Aquest “mi mateix” tan reiterat en diferents moments de l’escriptura del poeta situa perfectament quina era la principal de les seves preocupacions. Conseqüent amb aquesta tendència al propi culte, Fages expressa la il·lusió de ser retratat literàriament per una ploma de categoria, que li sàpiga fer els honors. El poeta escriu, en un moment de les Memòries: “No tothom té la sort de triar-se el seu exegeta, ni tots els difunts de caure a les mans de Josep Pla, perquè amb els vivents sol tenir cura de no ficar-s’hi”. Doncs sí, Pla va esperar que Fages es morís per retratar-lo. Si va ser o no una sort caure a les mans del de Llofriu ho deixo a la consideració del lector que s’hi aventuri. El retrat es troba en el volum 38 de l’Obra Completa, titulat Escrits empordanesos. Un Pla a punt d’arribar a la vuitantena agafa Fages i se l’endú a les possibilitats de la pròpia senilitat. En resulta una caricatura gustosíssima, malgrat pecar de ser una mica repetitiva, bastant superficial i esbiaixadament injusta. Llegiu-la. La trobada impossible entre els dos escriptors empordanesos val la pena.

Anuncis

La filla del drapaire

“Les nostres passions esbossen els nostres llibres, el repòs de l’interval els escriu”. Aquestes paraules inspiradíssimes, manllevades al Marcel Proust de El temps retrobat, serveixen magníficament d’epígraf a La filla del drapaire, última obra publicada d’un servidor. L’afirmació proustiana ens relaciona l’experiència amorosa, el pas del temps i l’escriptura. Una combinació prou prometedora. Literàriament parlant, les passions viscudes es completen amb la intervenció de la perspectiva temporal, que en facilita la comprensió, i amb la seva fixació a través de l’escriptura, que té el mateix efecte intel·ligent. Esclar, qualsevol cosa, per entendre-la, l’hem de fer passar pel llenguatge. És llavors, amb la ploma a la mà, que arriba el moment d’articular el passat amb el present i de convertir aquella vivència en escriptura, no amb la pretensió d’arribar a cap suposada veritat reveladora, sinó amb la intenció d’integrar en el propi enteniment, contemplada des de la distància, l’experiència amorosa que ens ha trasbalsat.

A La filla del drapaire la passió del narrador respon al nom de Bàrbara. La història d’amor amb aquesta dona guia la ploma de l’escriptor protagonista fins al punt que el relat es pot entendre com el tribut literari que un home de lletres ret a una amant tremenda, de gran categoria, amb qui ha mantingut una relació estimulant i tempestuosa. La devoció que el narrador professa per la tal Bàrbara queda palesa des de les primeres pàgines del llibre. Davant de tanta adoració, el lector té dues opcions: acceptar que es tracti d’una dona objectivament admirable i que sigui tan atractiva i fascinant com ens la pinta el narrador a través dels seus ulls enamorats, o bé que se’n faci una idea pròpia a partir del que llegeix i no la trobi ni de bon tros tan meravellosa. Aquesta segona opció també seria plausible ja que, si bé ell considera la seva ex una venus assertiva i carregada de resolució, al lector li pot semblar una mena d’harpia insegura i contradictòria, plena d’humaníssimes incapacitats. En el que segur que tothom estarà d’acord és que una dona torracollons i colèrica com ella resulti irritant a qualsevol mortal i que estar embolicat amb una paia similar acabi esdevenint una forma d’heroisme. Em temo que cap escriptor de raça no podria deixar passar l’oportunitat de retratar literàriament una personalitat tan interessant i enrevessada com la de la Bàrbara. És natural. Vivint una relació amorosa amb el narrador, la noia s’exposava a la seva consideració i amb les observacions íntimes i directes que aquest va anar acumulant, esclar, n’escriu un llibre. Ell es limita, simplement, a fer el que sap fer: la converteix en literatura.

El lector, doncs, no s’ha d’estranyar de trobar el psiquisme de la Bàrbara erigit en el filó narratiu de La filla del drapaire. Un relat inspirat, sobretot, per l’interès de l’escriptor protagonista en copsar la particularitat mental de la seva antiga amant. Ell apunta, suggereix, insinua… Tanmateix, tot i les hipòtesis que s’aventura a formular, diríem que és raonablement ponderat a l’hora de treure conclusions massa definitives al voltant del psiquisme de la seva ex. El paio, això sí, sospita que en els fonaments del comportament de la Bàrbara hi ha una estructura histèrica que l’orienta. Hem d’admetre que, parlant en general, el retrat d’aquesta dona s’ajusta bastant bé al perfil que caracteritza una personalitat histèrica típica. El narrador parla d’aquesta disposició psíquica amb una certa comprensió i es veu amb cor de proposar un sentit probable a les manifestacions caracterials més extravagants de la Bàrbara. Entre una cosa i altra fa la sensació que la noia queda considerablement despullada. El lector prou informat pot arribar a sospitar que sota la superfície d’aquesta ficció novel·lística hi ha el report d’un cas clínic. No seria la primera vegada que l’autor es lliura a la il·lustració literària d’una estructura psíquica. Així, si a Entre dues llums exposava la història d’un neuròtic obsessiu, amb La filla del drapaire assajaria una representació literària de la histèria.

Algun lector hi haurà que es pregunti si en l’origen d’aquesta narració hi ha una història d’amor autèntica, si el relat que té entre mans és l’expressió literària d’una vivència real de l’autor, si allò que llegeix es pot atribuir a la sinceritat d’un servidor o bé es tracta, tan sols, d’un producte sorgit de la imaginació. El lector més suspicaç sospitarà una voluntat picaresca de promoure aquesta confusió, seguint la línia de La Ribera i d’Una vida regalada, les dues narracions prèvies del cicle del flâneur del Born. Aquesta sospita és comprensible per tal com l’autor continua amb la mateixa tònica de barrejar realitat i ficció sense precisar on acaba l’una i on comença l’altra. El fet que La filla del drapaire inclogui una narració real d’aquest que escriu publicada l’any 1998 –L’autor i la histèrica– encara afegeix més llenya al foc de l’ambigüitat.

Suposem que l’origen d’aquesta obra sigui la reconstrucció d’una història verídica a través d’allò que el record projecta en la memòria del narrador, satisfet d’evocar la història amb la Bàrbara i de deixar un testimoni escrit d’aquella relació rutilant. Si fos així, seria una d’aquelles passions que reclamen la seva escriptura, una d’aquelles experiències amoroses que els individus de ploma fàcil tenim la necessitat de posar per escrit abans d’arxivar-les definitivament. Arribats en aquest punt, la pregunta sorgeix, indefectible: ¿hi ha amor en aquest llibre? Aquesta qüestió és importantíssima i toca al lector arribar a unes conclusions pròpies. La filla del drapaire ens presenta un home de lletres contemplatiu, greu i racional encarat a una dona pràctica, histriònica i intuïtiva. S’hi desenvolupa la natural lluita de poder que hi ha rere qualsevol relació, diríem sentimental, entre dues persones. Aquest joc de poder és el que la personalitat histèrica domina de manera magistral. En aquest cas, el conflicte culmina amb la dissolució de la identitat del narrador, víctima dels judicis extremament crítics de la seva amant, que amb un rigor i una contundència implacables el va qüestionant insidiosament fins que ens el deixa ben laminat. A la fi, el narrador se sent desemmascarat per la Bàrbara. Assumeix estoicament les seves crítiques. En cap moment al·lega que la noia pugui no tenir raó. Crèdul i condescendent, no desmenteix la imatge negativa d’ell que ella li retorna.

En el supòsit que La filla del drapaire sigui una ficció, és possible que, tanmateix, arribi a construir alguna forma de veritat. És el que té l’escriptura. La veritat sempre hi deixa les seves traces, amb més o menys poesia. La facilitat amb què emergeix en els moments més inesperats, imposant-se inapel·lable i sobirana pel damunt de qualsevol contingència, desafia oportunament les filosofies més relativistes. El lector pot constatar que tots els llibres que he escrit fins ara acaben amb l’adveniment d’una veritat decisiva que afecta el protagonista i li canta alguna cosa de si mateix, de la seva essència. La Bàrbara va aixafar el narrador en tant que home. Ara: com a escriptor el va salvar.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

Plató, en el Laques, amb el propòsit de donar consell a uns pares interessats en saber quines virtuts cal transmetre als fills, fa esplaiar-se a Sòcrates al voltant de l’excel·lència del coratge a l’hora de formar l’ànima dels infants. Si el tema central d’aquest diàleg platònic entre personatges de la societat acomodada d’Atenes és l’educació de les criatures i la importància capital que hi juga el valor, l’eix que vertebra Vida privada, novel·la de Josep Maria de Sagarra publicada l’any 1932 és, precisament, els efectes d’una covardia que passa de pares a fills. Les figures paternes de la família protagonista, els Lloberola, se’ns presenten com a nul·litats incapaces d’infondre valor en l’ànima dels seus descendents. Els fills, mancats de caràcter, reneguen del pare i es queixen amb amargor que el progenitor els llega un patrimoni però no les eines adequades per defensar-lo. Hi ha alguna cosa dels emblemes paterns que no es transmet de generació en generació i que explicaria les dificultats dels mascles Lloberola, febles i mancats d’iniciativa, per esdevenir homes de profit.

Tots ells, quan arriben a l’edat adulta, convençuts de no posseir armes suficients per enfrontar la vida, se sostreuen a les responsabilitats que l’existència els planteja, abocant tota la nissaga al desastre. Els membres de les tres generacions retratades en la novel·la -Tomàs, Frederic/Guillem, Ferran- no tenen prou empenta per sostenir una família. Ja no només des del punt de vista econòmic sinó, a més, en tant que aglutinadors i agents dinamitzadors de les relacions entre els seus membres. I, esclar, una casa on ningú no actua com a pal de paller, se’n va en orris. La família deixa de representar un ordre simbòlic estable, un món cohesionat; les relacions entre els seus membres no es poden referir a uns lligams autèntics, tan sols al pur compliment i, encara, amb desgana. Per això Vida privada no representa només el declivi d’una petita aristocràcia d’origen rural; la descomposició de la família Lloberola es pot interpretar també en clau de decadència de la funció paterna.

Pel que fa al punt de vista argumental, la narració poua en la hipocresia típica dels ambients benestants barcelonins. Sagarra escriu: “La rigidesa moral, purament exterior, no era obstacle perquè en el cor de les famílies més enxarolades es produïssin en secret totes les misèries sexuals imaginables”. Aquesta dialèctica tan prometedora entre l’esfera pública i l’esfera privada de la classe més acomodada del país nodreix de material suculent la novel·la. Sagarra pren com a model les històries marranotes que s’esdevenen en el si de l’alta societat barcelonina i les elabora de manera literària. Esclar que Sagarra no és Henry Miller, que en aquells mateixos dies corria per París escrivint la desvergonyida Tròpic de Càncer. A Vida privada l’autor ens presenta un món d’entretingudes i gigolós, de ganduls i de fulanes, però les trobades sexuals que hi apareixen són reportades amb tan poc naturalisme que difícilment ofendran cap lector. A l’hora de fer marxar el relat, Sagarra també acut a contingut més seriós, com ara els esdeveniments històrics i polítics de les primeres dècades del segle XX, que desfilen per les pàgines de la novel·la paral·lelament a les peripècies dels protagonistes. Sagarra, al cap i a la fi, no fa altra cosa que retratar la realitat que té davant dels ulls mentre escriu, oferint-nos una visió punyent dels costums d’una alta societat barcelonina de la qual ell mateix forma part.

I és que Sagarra, com els Lloberola, també prové d’una nissaga de la petita noblesa d’origen rural. A principis dels anys cinquanta, aquest autor escriu unes Memòries memorables, el cim de la seva prosa. Si a Vida privada escenifica com els valors d’una classe social es van erosionant i dóna a entendre que el món dels senyors i les carrosses s’està acabant, a les Memòries el lector es pot fer càrrec de la davallada de la família Sagarra que, de mica en mica, s’ha d’anar desprenent de les estupendes propietats que, segles enrere, havien fonamentat i donat puixança al seu llinatge. L’analogia sembla plausible. Anècdotes i reflexions al voltant de la pròpia família, que apareixeran posteriorment ens els papers autobiogràfics, les trobem ja a Vida privada convertides per l’autor en substància novel·lística. A més, en una obra i altra es descriuen els mateixos ambients quotidians de les cases benestants barcelonines. Fins i tot, a les pàgines de Vida privada, per caracteritzar alguns personatges, Sagarra es basa en trets de persones de la seva història familiar que anys més tard apareixeran a les Memòries.

Però les analogies entre la nissaga de l’escriptor i la que protagonitza la novel·la encara van més enllà. Apart de ser el mateix cognom del rigorosíssim Pare Prefecte jesuïta que al col·legi de Casp s’encarregava de llegir les qualificacions acadèmiques als alumnes, el lector informat i prou perspicaç pot establir un paral·lelisme interessant entre el cognom “Lloberola” i el topònim “Doldellops”, amb el qual es coneixia la possessió més rutilant dels Sagarra, una magnífica finca rústica situada pel cantó de Valls. Quan Sagarra es posa a escriure Vida privada feia poc que el seu pare l’havia hagut de vendre després de ser propietat de la família durant més de dos-cents anys. Qui sap si l’escriptor fa el dol per la trista pèrdua d’aquesta venerable possessió familiar inventant-se els Lloberola. El mateix llop apareix en els dos noms de casa. Per acabar-ho d’adobar constatem que el topònim “Lloberola” també pertany a un poble de la… Segarra. Que cada lector tregui les conclusions que vulgui.

A Vida privada, en canvi, sembla que Sagarra no espera que el lector arribi a unes conclusions pròpies. La caracterització dels protagonistes es basa més en el judici sever i implacable del narrador que no pas en les accions amb les quals aquests es donen a conèixer. Sagarra ens remet al seu criteri perquè ens fem una idea del personatge en qüestió, estalviant al lector la feina de considerar els adjectius que es derivarien del seu comportament. I els sol judicar amb mala llet. Sovint tenim la sensació que, alhora que retrata, passa comptes amb el retratat. Sagarra es recrea contra Frederic com si hi tingués un compte personal pendent. Estic convençut que quan el caracteritza té al cap algú concret de carn i ossos. Si no, no s’entendria tanta hostilitat i tanta eloqüència fustigadora per un personatge de ficció. Tal agressivitat descriptiva només és comparable a quan un neuròtic, blasmant una tercera persona en qui projecta allò que es retreu a si mateix, s’autoflagel·la.

Si llegiu els saborosos articles periodístics que Sagarra escrivia en la mateixa època que engegà Vida privada a les llibreries, constatareu que també hi dedica moltes línies a passar comptes. L’home s’hi desfoga a gust en relació a les seves fòbies. El feminisme, el nudisme, el bolxevisme, l’anivellament social, els motors d’explosió… vet aquí algunes de les bèsties negres del Sagarra reaccionari. El Sagarra més biliós és aquell que, com també fa en alguns moments de Vida privada, es dedica a repartir certificats d’imbecil·litat a tort i a dret. Per sort, el Sagarra mestre sempre acaba triomfant damunt els altres.

Joan Sales, entre dualitats i triangles

Aquest estiu m’he regalat amb la lectura en paral·lel de Cartes a Màrius Torres i d’Incerta glòria, de Joan Sales. El primer d’aquests volums inclou la correspondència enviada per Sales al poeta Màrius Torres i a una senyoreta molt eixerida que respon al nom de Mercè, internada, com Torres, al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena. La relació entre tots tres conforma un triangle deliciós, tan platònic com epistolar. Llegint, llegint, el lector té l’agradable sorpresa de constatar que a les Cartes ja hi fermenta literàriament la que serà una de les grans novel·les de les lletres catalanes. En efecte, les Cartes constitueixen la base real d’Incerta glòria. D’aquesta correspondència a tres bandes Sales en treu la substància amb què nodrirà la seva novel·la immortal. Afirmacions, anècdotes, reflexions, escenes presents en les Cartes apareixeran després novel·lades a Incerta glòria. La lectura simultània, creuada, dels dos llibres permet seguir de manera privilegiada com s’ho fa un autor per transportar la realitat a la literatura, fixar-se en com Sales cuina tot aquell suculent material epistolar i el transforma en ficció. Si Incerta glòria sorgeix d’una correspondència, no és estrany que l’obra estigui estructurada, en gran part, en forma de cartes. Les d’en Lluís al seu germà Ramon, les de la Trini a en Soleràs… Les cartes d’aquesta dona, per cert, són llegides per la trinitat d’homes que la pretenen: en Soleràs, en Lluís i en Cruells. Les dues obres de Sales conformen un fresc al·lucinant al voltant de la guerra civil espanyola. Si les Cartes a Màrius Torres en són les memòries, Incerta Glòria n’és la novel·la.

Un i altre llibre comparteixen un mateix marc de referències. La geografia que conté Incerta glòria és una rèplica fictícia de l’autèntica peregrinació bèl·lica de l’escriptor pels diversos pobles del front, itinerari que Sales reporta en les seves missives. Així, Castel de Olivo representa Esterqüel i Olivel de la virgen, Castell de Cabra. De la mateixa manera, passats pels alambins de l’elaboració literària, el “tiniente don Juanico” es converteix en el “tiniente don Luisico” i l’euga “Castanya” es transmuta en la “Bellota”. L’autor fins i tot reprodueix textualment expressions que ja havia emprat a les Cartes. Segur que hi haurà frases que no sabreu si les heu llegides en un llibre o en l’altre. O potser en tots dos: “El Capital és una lata fabulosa”. Aquesta afirmació tan categòrica pertany tant al Sales de les Cartes com al Soleràs d’Incerta glòria. Hi ha coincidències explícites com aquesta i d’altres de més subtils. És possible que la frigidesa de l’esposa del doctor Puig, la Merceditas, us remeti a quan Sales, a les Cartes, es refereix a la intenció de la Mercè de romandre “tieta” és a dir, a la seva voluntat de refusar-se com a dona sexuada i mantenir el desig eròtic allunyat de la seva vida. En tot cas, el lector es pot entretenir endevinant quins són els referents reals dels personatges o de les situacions que Sales trasllada a la novel·la.

La dimensió política present en les dues obres és inevitable per tal com el seu tema central és la guerra civil espanyola i la nefasta conseqüència que tingué a Catalunya en forma de revolució anarquista. Les Cartes van plenes del fàstic que a Sales li produeixen tant les barbaritats dels “bèsties de la FAI” com la incompetència desorbitada dels governants legítims: “Sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim”. L’escriptura epistolar i novel·lística de Sales seria una eina magnífica per combatre l’estupidesa política suposant que aquest fos un mal que tingués remei. Com acostuma a ser habitual, també en aquella ocasió els catalans ho vam fer de la pitjor manera que vam saber: “¡L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! Precisament perquè és l’empresa més grandiosa de tota la història humana demana molts i molts anys, demana potser segles; demana anar amb peus de plom per no fer passos en fals…” Qualsevol que pretengui entendre la situació política actual del país hauria de tenir a mà Cartes a Màrius Torres i Incerta glòria per constatar, amb més o menys tristesa, allò tan trillat que la història es repeteix.

Més enllà de la dimensió política, Incerta glòria presenta un nivell, diríem, metafísic. Com que si abordéssim la novel·la des d’aquesta perspectiva no acabaríem mai, permeteu-me, tan sols, una petita divagació. Sales posa en boca del personatge d’en Soleràs aquesta sentència cada dos per tres: “Venim de l’obscè i anem al macabre”. Un com a principi i l’altre com a fi de la vida. Aquesta dualitat inquietant apunta a la nostra relació amb el sexe i amb la mort, al cos sexuat i al cos moridor. A més a més, tant el macabre, suscitant l’horror, com l’obscè, provocant el pudor, es dirigeixen a la mirada, violentant-la. Quan irrompen en el nostre esguard pot arribar a un punt en què la visió es torni insofrible. ¿Ens atrevim a donar un cop d’ull a allò obscè o a allò macabre?.. El cas és que, davant del que ens resulta insuportable, la nostra mirada es mou entre el refús i la fascinació. També pot semblar paradoxal que l’obscè i el macabre siguin el pretext per a tantes bromes i acudits. Potser per allunyar-los de l’angoixa que ens poden arribar a despertar. L’acudit els converteix en còmics. La irreverència vers allò que ens subjuga ens allibera, una mica.

Però, esclar, les lleis de la naturalesa que determinen el sexe i la mort són innocents. No hi ha cap realitat que sigui obscena o macabra per si mateixa. Només hi apareix a la mirada d’algú. Per a les ànimes pures no hi ha res que ho sigui. La puresa d’esperit purifica la mirada. És quan es perd la innocència que la nuesa es torna obscena. La simplicitat de la mirada no sent el pudor ni l’horror. “¡Arribar a conquerir la innocència! Qui sap si és l’anhel suprem de la nostra ànima…”– especula la Trini. No és estrany que aquesta dona reivindiqui la candidesa. Déu ja havia advertit Adam i Eva que si menjaven el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal es condemnarien. La Trini concep la innocència com a retorn al món espiritual a través de la fe i de la poesia. Per ella, es tracta d’experiències privilegiades que ens permeten anar més enllà d’aquest bucle sense sentit, propi de la naturalesa corporal, que ens fa venir de l’obscè per anar al macabre. Les reivindica en la mesura que fe i poesia s’allunyen de l’atzucac terrenal i s’apropen al món espiritual, en tant que transcendeixen el cos sexuat i el cos moridor i permeten retrobar, fins i tot enmig de la guerra, la innocència absoluta pròpia dels temps edènics.

Ramon Llull, un psicòtic genial

“En la paraula se mostra hom foll”– escrivia Ramon Llull. I tenia raó. Gràcies a aquest paper de testimoni clínic que podem atribuir a l’escriptura, la història de la psicoanàlisi compta amb diversos texts exemplars que han ajudat a dilucidar i il·lustrar patologies psíquiques complicades, del ram de la psicosi. Freud acut als escrits del president Schreber, Lacan als de Joyce. Els de Llull també haurien servit. ¿És possible entendre el grafòman mallorquí sense fer cap referència a la psicosi? ¿És pertinent obviar que en la base de la seva escriptura hi ha una estructura psicòtica que l’esperona? Podríem dir que en la paraula, Llull “se mostra” com a parafrènic. Lacan considerava aquesta patologia com a “l’excel·lència dins la malaltia mental”. Els que la pateixen poden funcionar en la vida quotidiana d’una manera bastant adaptada. No hi ha un deteriorament psíquic notable. Les facultats intel·lectuals resten intactes. Acostumen a fer un ús de la llengua molt creatiu, inspirat, a vegades hermètic, amb abundants neologismes. Normalment es tracta de visionaris carregats d’idees ambicioses i que, per postres, senten un gran impuls a la producció literària. Tenir en compte la intenció que du l’autor a l’escriptura ens ajudarà a comprendre la relació entre l’obra lul·liana i la psicosi. La qüestió és tan senzilla com decisiva: ¿què fa, Llull, quan escriu?

El beat construeix un sistema lògic, filosòfic i teològic, l’Art, que pretén explicar com està organitzat el món. L’home és del parer que partint de Déu es pot anar dilucidant la realitat, que tirant de matemàtica i de geometria es poden arribar a comprendre racionalment les regles bàsiques que fonamenten i ordenen l’univers. Llull concep la Creació com a obra rodona i acabada. La lògica del seu sistema, basat en la possibilitat de múltiples combinacions, pretén mostrar que tot es relaciona amb tot de manera ordenada. L’objectiu és trobar la veritat última, general i irrefutable, que comparteixen les tres religions que a l’època conviuen a les vores de la Mediterrània. Al capdavall, tant les matemàtiques com la geometria són un llenguatge universal. Serveixen de la mateixa manera al cristià, al jueu o al musulmà. A més, es val de recursos gràfics com figures d’arbres, que usa a tall de mapa conceptual, escales que classifiquen jeràrquicament, mandales on cada element pot remetre als altres… La qüestió és reduir la complexitat del món a un esquema intel·ligible on tot estigui ordenat, jerarquitzat i relacionat. Amb el seu sistema, Llull acota la realitat, la circumscriu, li posa uns límits. Amb moltes combinatòries possibles, però limitades, no infinites. A través de l’escriptura instaura un ordre del món que a ell li falta, un fonament essencial, un punt fix al qual remetre’s per estabilitzar-se ell mateix. Li cal reconstruir la realitat i crea un sistema, basat en un principi diví, que li permeti orientar-se en l’existència.

Ben desorientat s’havia quedat el dia que, mentre escrivia un poema consagrat al més arravatat amor profà, se li apareix el Crist crucificat. Aquesta visió la té durant cinc nits consecutives. Sempre que vol reprendre la composició de la poesia amatòria, li compareix el Sant Crist. Davant d’aquestes aparicions tan pertorbadores, Llull se’n va al llit angoixat i, perplex, es pregunta què deuen voler dir. Fins que, a partir del cinquè ensurt, pot donar un sentit a les al·lucinacions, prenent-les com un senyal de Déu: Nostre Senyor vol que Ramon renunciï a l’amor profà i es lliuri a l’amor diví. Entén que el totpoderós l’ha triat a ell –vaja privilegi!- per fer de mediador entre Déu i la humanitat, per convertir-lo en el seu portaveu. És llavors quan Llull se sent cridat a escriure el millor llibre del món per convertir els infidels i treure’ls de l’error que els condemna al pecat, redimint-los.

Aquestes aparicions representen un punt de ruptura. El futur beat es converteix a la llei de Déu. Com Sant Agustí, es veu que abans d’arribar als trenta anys Llull havia fet tronar i ploure, abandonant-se a la lascívia amb una gran facilitat. A partir de les visions, un Ramon renovat renega del seu passat dissolut i es penedeix d’haver estat presoner dels desigs mundans. Abandona el món i es posa al servei de Crist. Mor el Llull pecador i en neix un de nou, pietós. Els seus ideals canvien. Està disposat a sacrificar la família, les trobades sexuals, els béns materials i, fins i tot, la pròpia vida. No és una qüestió de fe, sinó de certesa. Està tan convençut de la seva veritat, de les certeses que l’animen, que és veu capaç de denunciar com a falsa la veritat dels musulmans encara que ho hagi de pagar amb la vida. Si el seu sacrifici ha de servir per implantar la fe catòlica al món està disposat a morir defensant la llei de Crist. A més, la mort violenta a mans de l’infidel li assegura convertir-se en la figura ideal d’un màrtir de l’església. Si, com deia Freud, el psicòtic estima més el seu deliri que a si mateix, s’entendrà que, quan arran de l’anomenada “crisi de Gènova” se li va presentar el dilema, Llull preferís salvar l’Art abans que la pròpia persona.

A aquesta predisposició al martiri per tal de convertir l’infidel i a l’escriptura del millor llibre del món a tal efecte, se li suma la tasca de promoure la fundació de monestirs per a la formació de missioners. La convicció amb què es pren aquesta comesa dirigeix des de llavors l’existència de Llull i li dóna una confiança a prova de sotragades. Com que el Papa o els reis cristians són aquells personatges que representen l’autoritat i que poden posar a ratlla els sarraïns, Llull hi acudeix al davant confiat i ple d’entusiasme per demanar-los suport però no en treu res. Ni reis ni papes no es mostren gaire interessats en els projectes fundacionals i missioners de Llull. Deurien trobar que estava carregat d’orgues i que les seves ambicions passaven de mida. Quan les autoritats terrenals no li fan cas, cau en la depressió que reflecteix el Desconhort. Déu l’avala, però no els seus representants a la terra. Aquests no estan per ell, i a Llull li dol.

Davant d’aquesta situació de menyspreu, l’escriptor sent la necessitat de reivindicar-se per tal com està convençut que participa d’un saber absolut que Déu li ha confiat, il·luminant-lo, inspirant-li les paraules adequades per manifestar als infidels la veritat de la fe catòlica i aconseguir que aquesta s’estableixi en tot el món. Aquesta relació tan privilegiada amb la divinitat, com comprendreu, suposa una certa megalomania, molt comuna en el vessant parafrènic de la psicosi. Si els místics criden a Déu, Llull, en canvi, és cridat per Déu. Mentre que Santa Teresa vacil·la, Llull no dubta. Santa Teresa pregunta, Llull dóna respostes. L’Ars lul·lià podria considerar-se, al capdavall, un deliri d’interpretació, tal i com també podria ser el cas d’aquest comentari que acabeu de llegir.

Pla, futbolero

En la magistral narració planiana Girona, un llibre de records, el relator afirma haver jugat com a mig centre de l’equip de futbol del col·legi dels Germans Maristes de Girona durant dos o tres anys. Es deuria lliurar a aquesta pràctica esportiva amb un cert entusiasme per tal com les sabates de pell girada que calçava quedaven “espellades pel fregadís del futbol”. Però, què voleu? ”El joc, que practicàvem amb notòria violència, fatigava el cos i distenia l’esperit” –reconeix el narrador. Tenint en compte aquests efectes tan lenitius no resulta estrany que al Camp de Mart de la Devesa els escolars maristes hi armessin uns “partits de futbol terribles”. Al cap i a la fi, en aquells anys passats a l’internat gironí “l’obsessió infantil era el futbol, que començava a popularitzar-se”. Es veu que quan jugaven al pati de l’escola, la pilota anava a parar indefectiblement a l’hort d’un veí solitari i ultrareligiós que s’emprenyava com una mona davant la proliferació d’esfèriques que queien a la seva propietat. “Pilotes…, sempre pilotes!” –s’exclamava el pobre home, malhumorat i displicent, cada vegada que havia de facilitar el pas a l’hort per tal que els jugadors recuperessin l’esfèrica extraviada.

És veritat que quan no l’aborda en forma de record infantil, Josep Pla acostuma a referir-se al futbol amb una patent menyspreança. Com el cinema o com els vehicles de motor, aquest esport és una d’aquelles afeccions popularíssimes que ell s’estima més ignorar. Però, per desgràcia, el futbol sembla omnipresent en les converses dels altres. L’escriptor no se n’està de lamentar l’aclaparadora quantitat de temps que la gent dedica a parlar-ne. Per tal que ens fem càrrec de fins a quin punt arriba la presència d’aquest esport en les conversacions habituals, Pla fa ús en diverses ocasions de l’adjectiu “asfixiant”. Es comprèn que, amb tanta profusió verbal, de les coses del futbol el de Llofriu se n’assabenti encara que no ho vulgui: “He de declarar de seguida que jo no sé pràcticament res del futbol peninsular. Amb prou feines llegeixo els diaris i no tinc ràdio ni televisió. Però això probablement no hi fa res, perquè aquest país està tan saturat de futbol, perquè, encara que no vulguis, les converses dels altres són immediates i constants, cosa que fa inevitable seguir aquest esport, per poques que siguin les orelles que tenim funcionant”. Ara bé, per a un infatigable observador de la realitat com ho era Pla, el desinterès pel futbol no podia ser absolut. Així, si d’una banda afirma que “el futbol no m’interessa en els seus detalls ni en les seves menuderies”, d’altra banda reconeix que li interessa com a espectacle de masses, en tant que fet social. “Si la literatura no és res més que el reflex de la situació social i econòmica de cada país en cada moment, el futbol és un color del mateix prisma”.

Aquestes referències que acabeu de llegir són extretes d’alguns dels articles del grafòman empordanès dispersos per l’Obra Completa. Es tracta d’uns escrits perfectament conseqüents amb l’ideari literari de l’autor. Si Pla entén la literatura com a reflex de la societat, no té altre remei que dir una cosa o altra al voltant del fenomen futbolístic. A més a més, en aquests articles Pla també és del tot conseqüent quan celebra en la pràctica del futbol les mateixes virtuts que lloa en l’exercici de l’escriptura. En efecte, el lector trobarà que hi defensa un estil de joc totalment conforme a la seva ideologia literària. Per tant, de la mateixa manera que, quan parla d’escriptors, Pla abomina de les subjectivitats massa exacerbades, de la inspiració, del pur instint, de l’anarquia, de la frivolitat, de les filigranes barroques, de l’exhibicionisme i d’allò més visceral que mou les persones, en el futbol tots aquests vicis també li resulten enutjosos i altament reprovables. En canvi, Pla pondera el futbol deliberat, intel·ligent, basat en un mètode, amb rigor tàctic, que defuig la improvisació, suprimint, en la mesura del possible, tots aquells elements d’atzar o de casualitat que puguin intervenir en el joc. Com en la pràctica de l’escriptura, l’autor empordanès detesta tot allò que no sigui meditat, el que apareix massa lligat a la inspiració o a la víscera, aquell futbol, tan primari com obsolet, on cada jugador fa el que li dóna la gana.

Constatem, doncs, que l’any 1954 Josep Pla ja era un partidari convençudíssim del futbol jugat al primer toc. Aquell estiu, l’escriptor assisteix a la fase final del Mundial de Suïssa i n’escriu un parell d’articles que apareixen recopilats en el volum Per passar l’estona, el número 36 de la seva Obra Completa. Pla compara estils de joc: “Els anglesos encara avui aturen les pilotes. Els hongaresos combinen els esfèrics sense aturar-los, amb una velocitat prodigiosa”. La preeminència del joc al primer toc, representat en aquell Mundial per la selecció d’Hongria, sobrevola de dalt a baix el discurs planià: “Els austríacs juguen un bon futbol, basat en el sistema tradicional anglès, excessivament lent, i que, davant de la sensacional tàctica hongaresa, resulta una mica monòton, per no dir avorrit. Els austríacs reben la pilota, l’aturen i la passen. Estem davant de la vella escola, admirable per tants conceptes, però que el futbol hongarès ha debolit. L’esbalaïdora disciplina hongaresa, la màquina d’aquest equip, la fabulosa quantitat d’hores que ha dedicat a l’entrenament i al treball, permet als seus homes, en moltíssims casos, passar les pilotes sense aturar-les, cosa que produeix una enlluernadora velocitat i una prodigiosa eficàcia. Com ja he dit, aquesta és la clau del futbol hongarès i la causa de la seva immensa superioritat. Aquests homes han portat aquest esport a la qualitat més elevada de la seva història. La seva manera de comprendre el joc influirà sobre tot el futbol del futur, perquè és un fenomen extraordinari”. Aquestes línies, recordem-ho, van ser escrites el juliol de l’any 1954.

Com tots sabem, aquesta manera de jugar a futbol tan agraïda per als ulls de l’espectador ha estat aplicada sistemàticament al joc del Barça des de l’arribada de Johan Cruyff com a entrenador del club. Josep Pla, el dia de la Candelera de l’any 1974, li va dedicar un article que podem trobar en el volum A de l’Obra Completa i que es titula Els gols del jugador Cruyff. En aquest escrit, summament elogiós, l’escriptor alaba les virtuts del futbolista holandès: “la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; essent marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius”. Pla, generós, atribueix a l’holandès una “barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió”. Enmig de l’article, l’escriptor arriba a una conclusió que ens pot fer una certa gràcia: “Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa”. Pla ho afirmava l’any 1974. Amb el pas del temps, sospito que les coses han canviat una mica.

Solitud, de Víctor Català

En el primer dels seus Seminaris, Els escrits tècnics de Freud, Jacques Lacan aconsella encaridament als assistents que es remetin a L’ésser i el no-res de Sartre per regalar-se la intel·ligència amb la manera òptima amb què s’hi descriuen les diferents vicissituds del fenomen de la mirada. Tenint en compte aquesta importància que el psicoanalista francès donava a la qüestió escòpica, m’imagino com hauria xalat si li hagués caigut a les mans una traducció francesa de Solitud, la gran novel·la de Víctor Català. L’home hi hauria constatat la inusitada freqüència amb què al llarg de la narració apareixen verbs que fan referència a la visió: veure, mirar, contemplar, guaitar, ullejar, examinar, llucar… I no només hi ha els verbs. Els òrgans corporals més citats en aquesta obra també són, precisament, aquells que fan referència a la vista: ulls, nines, ninetes… I encara podríem continuar amb els adjectius: ullprès, cega, vistoseta, encegat… Aquest ús tan exagerat de termes escòpics arriba al límit del pleonasme: “mirant-se’l amb una mirada”, “reveieren amb els ulls”Solitud progressa a través del que van veient els personatges. I, sobretot, del que miren. Mila, la protagonista, mira mirar i es mirada mentre mira. Es mira en la mirada dels homes. Volia que el seu marit “se la mirés a ella com els altres homes se la miraven”. “Mes en Maties no tenia mirada de cap mena”. La mirada, doncs, representa el desig cap a l’altre. Maties no desitja, és impotent. La Mila es passa la narració cercant en els homes una mirada que tem i que cobeja alhora: aquella que expressa el desig sexual.

Víctor Català publica Solitud l’any 1905. Però, com tothom sap, aquest no era el nom autèntic de l’escriptora. En realitat s’anomenava Caterina Albert. Quan arriba l’hora de signar la seva obra literària, la dona decideix transvestir-se amb un pseudònim masculí. Aquesta tria onomàstica no només suposa situar-se en una posició clarament baronívola sinó que, a més a més, implica renegar del pare. Al cap i a la fi, el cognom patern representa la funció simbòlica de la paternitat, la de transmetre un patronímic als fills. L’escriptora, enlloc de presentar-se amb el llinatge que li ha llegat el seu progenitor, es forja un nom propi que, per acabar-ho d’adobar, arribarà a ser més important i famós que el que aquest li havia deixat. Més enllà de la rivalitat encoberta que hi pugui haver en l’adopció del pseudònim literari, no podem obviar la traïció al pare que ella consuma en abandonar el patronímic legítim i excloure’s del llinatge patern. Comptat i debatut, canviar-se el nom és una manera discreta de no acceptar la paternitat, de negar ser fill del propi pare. Aquestes històries tan humanes a vegades s’escenifiquen en les ficcions que inventa aquell que les viu. La protagonista de Solitud tampoc no accepta la paternitat quan en reconeix els trets en el pastor. No ens ha d’estranyar que la trama que ordeix la imaginació de l’escriptora empordanesa culmini amb una empenta traïdora que provoca la caiguda mortal d’una figura paterna.

Aquesta figura és, com dèiem, la que encarna el personatge de Gaietà, el pastor. En el moment culminant de la novel·la, la Mila, que li havia atribuït uns quaranta anys, descobreix astorada que, en realitat, és a punt de fer-ne seixanta-quatre i que, per edat, podria ser el seu pare. Aquest sobtat investiment patern es converteix en un daltabaix esgarrifós que sacseja l’ànim de la protagonista. El pastor havia provocat en ella un desig que l’home, “vell” com era, mai no podria satisfer. Així que la virilitat d’en Gaietà es vesteix amb robes paternals, la seva seducció s’esfuma, duent la Mila a refusar l’amor que sentia per ell. Aleshores la noia entén perquè aquell home no la tocava, finalment s’explica perquè mai no havia fet l’intent de posar-li la mà al damunt. Tant que ella havia esperat un escenari favorable als seus interessos eròtics… Però, ai las! Se n’adona que fins llavors l’havia desitjat en va. La seva feminitat mai no li serviria de res davant d’un figura paterna com la del pastor. La Mila té un disgust tan gran que s’arriba a plantejar el suïcidi despenyant-se per una roquetera. Fins a tal punt era traumàtic per ella l’absència d’expectatives d’una possible relació sexual amb l’home que s’havia passat tota la narració fent-li de pare espiritual!

Aquesta actitud de la Mila significa una escissió radical entre l’home i el pare, entre masculinitat i paternitat. Al llarg de Solitud constatem que la protagonista es representa la virilitat en base a la potència exhibida. Arribats en aquest punt direm que a la Mila li cal la impotència del marit. És la condició que possibilita que aparegui el seu desig. Sense la impotència d’en Maties, no hi hauria novel·la. Tancada entre un home impotent i una figura paterna, la Mila no sap ben bé què vol. La maternitat tampoc no l’acaba de veure clara i a moments se la planteja com a “quelcom terrible”. No és estrany que la Mila senti “dominar els sentiments de la dona sobre els de la mare”. Per ser mare, cal la intervenció d’un pare, per ser dona n’hi ha prou amb la participació d’un home. Resulten molt significatives les paraules que la Mila exclama amb embadaliment la primera vegada que veu el sinistre personatge, una espècie d’íncube, a qui anomenen l’Ànima: “Un home!” Tanmateix, no hem de descartar la possibilitat que el pastor i l’Ànima representin dues instàncies contradictòries de la paternitat. Al capdavall, ¿què és l’únic que tenen en comú ambdós personatges? Doncs que un i altre es lliuren, ganivet en mà, al desmembrament de conills davant dels ulls plens de gaudi de la Mila que contempla extasiada l’operació escorxadora. Si consulteu qualsevol clínic que es dediqui a la psicoanàlisi us confirmarà que aquestes escenes de cossos fragmentats, esquarterats o esventrats apareixen sovint en el discurs dels analitzants en aquells moments en què el seu enteniment és assetjat per… fantasies incestuoses!

L’autora clou l’obra amb una brutal escena de violació perpetrada pel personatge vil i depravat de l’Ànima. Aquest forçament implica la mort prèvia de la figura paterna que havia de protegir la Mila. Com que el pastor garantia la preservació de la llei, l’abusador “el trauria d’enmig per tirar-se-li al damunt sense cap temença”. Així, per gaudir de la Mila, a l’Ànima li ha calgut eliminar en aquell que la vigilava paternalment. Qui mata el pare és qui després es folla la filla. El Don Giovanni de Mozart ho diu ben clar: “sforzar la figlia ed ammazzar il padre”. El mite que encobreix les fantasies inconscients de l’escriptora de L’Escala ve de lluny. Al final de la novel·la, per escapar de la violència que ha viscut en la seva feminitat, la Mila adopta una posició masculina i li etziba al marit “No provis pas de seguir-me… Te… mataria!” Perquè, ja se sap, la violència és cosa dels homes.