Boeci es consola

Josep Pla advertia als seus lectors que “si passant pel carrer ens cau una teula i ens estavella el cap, la teula no hi té res a veure”. L’observació planiana, de matís estoic, pot servir perfectament com a resum de les reflexions que Boeci recull a Consolació de la filosofia. Aquest pensador, nascut a Roma pels volts de l’any 480, du al damunt l’etiqueta honorífica de ser “l’últim dels clàssics i el primer dels escolàstics”. La posició és decisiva. Fer d’enllaç entre el món antic i el món medieval representa una comesa intel·lectual grandiosa. Ignoro fins a quin punt l’home estava al cas de la missió històrica que amb el pas del temps acabaria complint quan cap a l’any 524 moria decapitat a Pavia. Fill d’una puixant família romana, Boeci va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat política durant el govern del rei ostrogot Teodoric fins que, víctima de les intrigues de poder de l’època, el monarca va donar crèdit a les acusacions que l’assenyalaven com a conspirador i el condemnà a mort. Boeci escriu Consolació de la filosofia a la presó de Pavia, mentre espera l’execució de la funesta sentència.

Sospito que l’empresonament deu crear una conjuntura força favorable a la contemplació i a la reflexió. Però també trobo molt meritori, en uns moments de tant compromís, tenir prou humor i serenitat per escriure una obra immortal i llegar a la posteritat un monument a la intel·ligència humana com ho és Consolació de la filosofia. El llibre de Boeci, traduït a bastament, va esdevenir una mena de best seller durant l’Edat Mitjana. No és gaire habitual que les reflexions d’un condemnat a mort arribin a ser de domini públic i que, a més, suposin l’última paraula en el pensament filosòfic de tota una època. Tampoc no és gens corrent que, sense solta ni volta, a un ciutadà honrat li caigui a sobre la pena capital. El pensador romà viu una topada fortíssima amb la realitat. De sobte, el món es torna inusitadament hostil i cruel amb ell. L’home ha de recompondre una raó que li serveix de ben poc davant d’una situació tan absurda com abusiva. Boeci està convençut, esclar, que la seva condemna és una injustícia flagrant. Vol mirar d’entendre l’adversitat que el colpeix. A Consolació de la filosofia desenvolupa totes aquelles preguntes metafísiques que li inspiren les pròpies circumstàncies personals, tan desgraciades. Amb l’ajut de la reflexió filosòfica i l’escriptura, intenta dominar la situació i acomodar la ingrata realitat que li toca viure a les necessitats de comprensió del seu enteniment.

Per dur a terme aquest propòsit Boeci escriu una obra, alternant la prosa amb el vers, on escenifica un diàleg entre ell mateix i la Filosofia, que se li fa present amb aparença de dona. Ja us podeu imaginar que ens trobem davant d’aquell recurs tan típic en què, amb l’excusa d’una conversa amb un interlocutor fictici, l’autor ens va posant al dia dels seus pensaments. Les ressonàncies platòniques de Consolació de la filosofia no només les reconeixem en la forma dialogada de la narració sinó també en el seu fons ideològic. El discurs de Boeci és ple de referències a Plató. Vet aquí que la Filosofia pretén aclarir al pensador romà quatre qüestions que li faran entendre i suportar el malviure enutjós que l’aclapara. La dona apareguda actua com si fos una terapeuta. Interroga Boeci per determinar la naturalesa del mal que l’afecta. El fa parlar amb el propòsit d’afinar el diagnòstic i poder valorar quina és la millor manera d’incidir eficaçment en el pacient. Està clar que la malaltia en qüestió és el desconeixement. La Filosofia retreu a Boeci que s’hagi allunyat tant d’ella, però confia que amb les reminiscències que encara restin del seu contacte anterior, n’hi haurà prou per retornar-lo a la salut. Amb aquest determini, la Filosofia va donant arguments al narrador perquè se n’adoni que els mals que l’afligeixen són més imaginaris que no pas reals.

S’entén que en unes circumstàncies tan crítiques com les que l’afecten, Boeci maleeixi la seva desventura i s’imagini que el persegueix l’adversitat. El malalt enyora la sort de la qual havia gaudit anteriorment. Però la Filosofia li fa veure que la Fortuna no canvia per caprici sinó que, precisament, la variabilitat forma part de la seva naturalesa. Per tant, si un hi refia la pròpia sort, n’ha d’assumir les conseqüències. De la mateixa manera, la Filosofia considera una insensatesa cobejar béns terrenals, de caràcter transitori. Al capdavall, tot el que val la pena és dins d’un mateix, no pas fora. Allò que som en realitat, la Fortuna no ens ho pot prendre. “Si fos teu allò que et planys d’haver perdut, no ho hauries perdut de cap manera”-li etziba la musa filosòfica a Boeci. Per desgràcia, l’error i la ignorància ens duen a cercar en l’exterior una felicitat que es troba dins nosaltres. L’únic que tenim de segur a la vida es deriva de la nostra ànima immortal.

Llàstima que el consell de la Filosofia li arribi massa tard. Si Boeci s’hagués abstingut de participar en els afers públics, si s’hagués limitat a dedicar-se a l’autocontemplació, no hauria acabat a presidi esperant amb angúnia l’arribada del botxí. Però l’home era del parer que els savis han d’emprendre la carrera política per evitar que el govern de les ciutats quedi en mans “d’innobles i poca-vergonyes”. Del pas per la política, per regla general, els savis n’acostumen a sortir escaldats. Volen dur a la pràctica el producte de les seves meditacions filosòfiques i, naturalment, la cosa no acaba bé. Per això quan un savi arriba a l’exercici d’un càrrec de govern, no s’hi sol mantenir gaire temps. O fuig amb les mans al cap o els malintencionats que l’envolten el foragiten sense contemplacions. Boeci pretén evitar una injustícia i li paren els peus, convertint-lo, mitjançant una denuncia falsa, en víctima d’una altra injustícia. El condemnen a causa d’una bona acció. El mal queda impune i la virtut no només no és premiada sinó que, al damunt, és castigada. L’home, perplex i abatut, ha de recórrer a la Filosofia perquè li expliqui com conciliar l’existència de Déu amb la presència del mal i la seva impunitat.

Els arguments al voltant de Déu sobrevolen de dalt a baix Consolació de la filosofia. El Déu del qual es parla, però, és més el de Plató que no pas el del cristianisme. I és que a l’hora de consolar-se Boeci acut al Déu de la filosofia i gairebé s’oblida del de la religió. Tot i que se’l considera un pensador cristià i va escriure obres teològiques, per justificar la perfecció divina desenvolupa arguments filosòfics i deixa de banda les Sagrades Escriptures. De Crist no en diu ni piu. Prefereix creuar Plató amb l’estoïcisme i deixar-se conduir per Déu. Pensar que no ens governa l’atzar sinó la raó divina, que no és la Fortuna sinó la Providència qui determina el nostre destí. Que la teula no en té cap culpa, vaja.

Anuncis

Lectures de Jacques Lacan

A la primera lectura pública de l’Ulisses de James Joyce, el dia 7 de desembre de l’any 1921, a la llibreria Shakespeare & Co. que regentava a París l’americana Sylvia Beach, primera editora del gloriós patracol de l’escriptor irlandès, a més a més de l’autor i d’altres personatges distingits del món literari de la rive gauche hi havia un jove estudiant de medecina de vint anyets, d’orelles aparatoses i d’ambició encara més desmesurada, que responia al nom de Jacques Lacan. L’interès inusitat d’aquest noiet per les lletres, la filosofia i qualsevol altra manifestació intel·lectual que se li posés a tret deuria cridar l’atenció de les llegendàries llibreteres Sylvia Beach i Adrienne Monnier, i, potser, del mateix Joyce, a qui Lacan ja havia conegut personalment tres anys abans. N’havien de passar més de cinquanta i arribar al curs 1975-76 perquè la psicosi estabilitzada de Joyce servís en aquest psicoanalista francès per il·lustrar teòricament un dels seus últims seminaris i per donar a llum un concepte tan genial com capital: el “sinthome”.

I és que per anar construint el coneixement psicoanalític, tasca a la qual va dedicar la vida, Lacan fixa l’atenció en representants significatius de tota l’esfera intel·lectual. Dialoga amb filòsofs, artistes, matemàtics, escriptors, lingüistes, etnòlegs i amb qualsevol cervell inquiet que es bellugui amb una mica de criteri. El paio té molt clar que amb el saber propi de la psiquiatria no n’hi ha prou per fonamentar una teoria del subjecte com la que pretén elaborar. La seva curiositat vastíssima el du a passar alegrement del surrealisme a l’Ètica de Spinoza. Després continua el seu particular recorregut formatiu espigolant en l’obra de Nietzsche i de Hegel. Més tard, arrambla amb tot el que considera oportú de la fenomenologia. I mai no es cansa, mentre va desenvolupant la pròpia teoria, d’anar mirant de reüll, més o menys discretament, la filosofia que en aquells anys es fa a França i Alemanya. Sobretot, Heidegger i l’Escola de Frankfurt. El ventall de referents de què es nodreix el pensament lacanià és molt ampli. Mentre que les elucubracions d’en Dalí al voltant de la paranoia l’ajuden a desenvolupar la tesi doctoral que inaugura la seva producció escrita, la topologia matemàtica clausura els últims seminaris que dicta. I, enmig de tot això, l’estructuralisme i el retorn a Freud que Lacan comença a preconitzar a partir dels anys cinquanta. Es tracta de tornar a pensar la psicoanàlisi com a experiència de discurs. El francès és del parer que d’aquesta especificitat cabdal de la disciplina fins llavors no se n’havia fet prou cas. Lacan, fent ús de la mà de morter amb destresa apotecariesca, lliga els coneixements freudians, els filosòfics i els psiquiàtrics en un suculent allioli psicoanalític, potent i saborós.

És veritat que la seva producció escrita no és d’accés fàcil. Lacan es presentava, entre irònic i orgullós, com “el Góngora de la psicoanàlisi”. La seva escriptura és barroca, preciosista, enrevessada, al·lusiva, hermètica, plena d’esquemes i neologismes, complexíssima. La lectura, per tant, se’n ressent. Lacan potser s’inspirava en les paraules de Santiago Rusiñol i se les havia pres al peu de la lletra: “Per a sentir admiració per algun savi, el millor és no acabar d’entendre’l”. En efecte, els escrits teòrics d’aquest home no us donen cap facilitat i requereixen un treball lector sacrificat i persistent. El psicoanalista francès és un autor que tendeix sistemàticament a la inintel·ligibilitat, fet que us pot arribar a resultar desesperant. Es tracta d’un mestre que mai no va tenir gaire interès en fer-se entendre i que resulta pràcticament incomprensible per al públic que no sigui competent en la matèria. Per això són molts els lectors que s’hi han aventurat que lamenten que el retorn a Freud que propugnava, Lacan no el dugués a terme també pel que fa a l’estil d’escriptura. Aquesta consideració és natural: el pare vienès de la psicoanàlisi escrivia com els àngels.

Ara: possiblement ens equivocaríem si pretenguéssim reduir la complexitat o l’equivocitat de la formulació de les propostes lacanianes. Una teoria del subjecte basada en l’inconscient no és qualsevol nimietat. S’ha de tenir en compte que a l’hora de parlar de l’inefable les dificultats estan més que justificades. Per sort, aquesta complicació intrínseca que planteja la singular vèrbola psicoanalítica amb què Lacan dóna compte dels seus plantejaments no dissuadia la gentada que, a partir de mitjan dels anys seixanta del segle passat, acudia a escoltar-lo en el seu famós seminari, esdeveniment on hi convergien, de manera feliç i integradora, psicoanalistes, psiquiatres, filòsofs i escriptors. En fi, mig París freqüentava infatigablement aquestes sessions magistrals on Lacan, brillant i capficat, anava descabdellant de manera dramàtica i amb tota la solemnitat del món les seves teories psicoanalítiques davant d’un públic que se l’escoltava amb la boca badada i traient fum pel cap.

La presència d’escriptors en les classes del psicoanalista francès no ens ha d’estranyar. De la mateixa manera que Lacan, a l’hora d’elaborar la seva teoria, va recórrer a la literatura, llegir-lo a ell ens pot ajudar a pensar la feina d’escriure. Al capdavall, la psicoanàlisi no és només una resposta clínica a pertorbacions patològiques. Les repercussions de l’existència de l’inconscient afecten l’acte creatiu des del seu origen. Precisament és en l’expressió literària on les manifestacions de l’inconscient troben un lloc privilegiat per significar-se de manera avantatjosa. Considerant aquesta circumstància s’entén fins a quin punt pot resultar instructiva una aproximació psicoanalítica a la literatura. Aquest atansament ens pot facilitar un diàleg profitós tant amb l’obra com amb l’escriptor que tenim al davant. Especialment si tenim en compte que els autors diuen més del que escriuen, fenomen interessantíssim que la psicoanàlisi ens ensenya a detectar. Per fortuna, de moment encara som molts els que pensem que llegir és alguna cosa més que encadenar fonemes. Llegir vol dir, sobretot, escoltar l’escriptor del llibre que tenim entre mans, i amb les eines teòriques que ens dóna la psicoanàlisi podem prestar l’orella als autors d’una manera més subtil. No es tracta necessàriament d’anar a desxifrar res, ni d’embolicar-se amb unes anàlisis psicocrítiques com les que proposava Charles Mauron sinó, tan sols, d’escoltar més finament què ens estan dient els escriptors.

Com que ara ja no podem concórrer a seguir Lacan en aquell seminari multitudinari on es reunia una part conspícua de la intelligentsia de París, sempre ens queda el recurs de recórrer a les versions escrites que se n’han editat. La peculiaritat d’aquests Seminaris és que, més que escrits de Lacan, són transcripcions de les seves classes i que alguns d’ells no han tingut, encara avui, una edició oficial, tot i que durant anys han anat circulant versions no autoritzades de sotamà. La lectura dels Escrits i dels Altres escrits, que sí que van sortir directament de la ploma del mestre francès, contribuirà a arrodonir l’aproximació a aquest crac de la psicoanàlisi. Esclar que, com que l’obra editada de Lacan de què disposem és “no tota”, es tractarà d’un arrodoniment incomplet. No podia ser d’altra manera.

Veritats eccehomàtiques

Abans de res us haig de reconèixer que considero a Nietzsche una mica de la família. Aquest home m’ha instruït, m’ha acompanyat, m’ha entretingut i m’ha orientat en moltes de les qüestions existencials que amb el pas dels anys s’han anat presentant. Des d’un punt de vista intel·lectual, m’ha pujat, diríem. Entendreu que em vingui de gust dedicar-li una bertranada. Si més no, per agrair-li el consol que m’ha procurat en alguns moments incerts, fosquíssims. Els escrits de Nietzsche que trobo més reconfortants són, precisament, aquells més propers a l’eclosió del seu col·lapse mental. Sospito que Gide tenia raó quan sostenia que Nietzsche s’havia tornat boig perquè no ens hi haguéssim de tornar nosaltres. En l’últim llibre que escriu un parell de mesos abans del daltabaix psíquic que faria emmudir la seva ploma per sempre, l’autobiografia Ecce homo, Nietzsche reconstrueix de manera retrospectiva les seves obres anteriors inserint-les en el moment vital corresponent. En aquesta mena de testament filosòfic ens llega un concepte magnífic i admirable: l’amor fati. Encara que en treballs previs ja n’hagués parlat, és, potser, en un escrit de caire autobiogràfic on aquest concepte tan lenitiu hi és més justificat.

Amor fati vol dir amor pel destí. Aquesta idea arriba per salvar de la desesperació aquells que creuen ser víctimes d’un naufragi vital permanent, per tranquil·litzar els temperaments massa fràgils a qui els costa acceptar les adversitats que tota existència comporta i a qui afrontar el dia a dia se’ls fa una muntanya. Nietzsche s’adreça als infortunats que encaren el destí deprimits o enfurismats i els adverteix que especular al voltant de com serien els seus dies si les coses haguessin anat d’una altra manera, lamentar-se de la vida que els ha tocat viure o fuetejar-se pensant en el que podria haver estat i no va ser és perdre el temps. Aquesta mena de ruminacions autocompassives contaminen l’enteniment i provoquen un estat d’ànim summament perjudicial per a l’esperit. Nietzsche ens consola assegurant que els errors que puguem cometre, les desgràcies que ens afecten… tot té un sentit. Enlloc de veure-ho com un dèficit, hem d’entendre-ho com un benefici. Al capdavall, tot el patiment que ens afecti, tard o d’hora, revertirà en profit nostre. No es tracta de suportar-ho amb l’estoïcisme dels clàssics ni amb la resignació cristiana. Es tracta –remata Nietzsche- d’estimar-ho.

Vet aquí una opció sàvia: desitjar el destí. Acollir amb els braços oberts tot el que ens toqui viure, tant allò que ens dóna plaer com allò que ens és dolorós. Mantenir una actitud afirmativa davant el que l’existència ens vagi presentant, encara que ens pugui semblar que la fortuna s’acarnissa amb nosaltres. Ara bé, tot i que Nietzsche advoca per l’assumpció amorosa de totes les penalitats que ens caiguin a sobre, prenguin forma d’injustícia, d’ofensa o d’humiliació, no ho hem de confondre amb una voluntat masoquista. Tan sols es tracta de pensar que el destí sempre té raó. Tot, absolutament tot el que ens passa és necessari que ens passi. No hi ha res del que s’esdevé que escapi a aquesta necessitat. Per tant, és una pèrdua de temps rebel·lar-se davant del que és inevitable i rebutjar el propi fat. Convé rehabilitar el nostre passat sota la llum d’aquest amor fati salvador. Reconciliar-se, fins i tot, amb allò més desagradable que hem viscut. I, sobretot, que el destí no ens converteixi en uns ressentits! Del ressentiment al cristianisme només hi ha un pas!

Intueixo que cal haver-les passat molt putes perquè Nietzsche arribi a presentar-nos els tràngols de l’existència com una necessitat que emana de la predestinació. No seria estrany que tot plegat es reduís a un recurs filosòfic d’aquest home per tal de mantenir una mica d’equilibri i evitar precipitar-se de manera definitiva en la catàstrofe psíquica que el rondava. Materialista com ell ens ensenya a ser-ho, sospito que va arribar en aquesta conclusió, senzillament, perquè al seu enteniment li deuria convenir. Nietzsche ho justifica amb la convicció que un subjecte és un destí. Una potencialitat. Qüestionar el propi destí, desistir de desenvolupar les pròpies capacitats fins les últimes conseqüències és negar-se a si mateix. El filòsof pensa que la nostra existència no es funda en un ser sinó en un arribar a ser. Un ha d’arribar a ser allò que l’expressió de la seva potencialitat determina. Encara que aquest fat establert i necessari ens empenyi cap a l’abisme o vers al caos. Nietzsche mateix va desplegar la pròpia potencialitat, tot i que aquesta l’havia de dur a un col·lapse mental irreversible.

Entenc que a algun lector li pugui semblar que aquesta afirmació incondicional, entusiasta i joiosa de totes les adversitats que el destí ens presenti és una sortida desconcertant. Això no obstant, jo no me’n puc estar de compartir amb el pensador alemany aquesta fe en l’avenir. A les pàgines d’Ecce homo Nietzsche ens assegura que ell mateix, quan més cardat estava, és quan es va inspirar filosòficament. La malaltia li va obrir els ulls. Jo també ho crec. Sóc del parer que els estralls de la sífilis en el seu cervell han produït una de les literatures més lúcides i suggestives del món. Aquest home va tenir l’encert de dedicar-se a explotar filosòficament el propi desequilibri mental. El resultat, però, ha impressionat més a les sensibilitats artístiques i literàries que no pas a molts dels representants del ram de la filosofia. Aquests últims, previnguts per la malaltia, han posat en dubte la fonamentació i la consistència de les elaboracions filosòfiques de Nietzsche. L’han volgut desacreditar qüestionant amb porfídia que en la seva escriptura es dediqués de debò a elaborar un sistema de pensament.

Aquest llibre que avui comentem va ser escrit en una època en què ja es considerava al seu autor mentalment desnonat. Molts erudits de la filosofia l’han bescantat per aquest motiu, titllant Nietzsche de dement i santes pasqües. Jo no perdré el temps discutint si rere Nietzsche hi ha una filosofia o bé una patologia psíquica que l’arrossega més enllà dels límits de la raó. En tot cas, del seu esforç expressiu en resulten unes pàgines brillants que, des d’una perspectiva literària, arriben a dalt de tot. Però, esclar, jo he llegit Ecce homo com ho faria un humil comentarista literari, no pas com ho faria un filòsof. Encara que també em donaria per satisfet si aconseguís, per poc que fos, que Nietzsche pensés en mi. Se m’ha entès?