El primer amor, d’Ivan Turguénev

Hi ha capítols de la pròpia història que mai no es poden arribar a tancar del tot. Els podem anar reescrivint indefinidament a mesura que van passant els anys i sempre s’enriquiran amb nous matisos i raonaments més madurs i precisos. Un exemple en pot ser el capítol que dediquem al primer amor fallit. Aquest esdeveniment, que ens parteix pel mig l’adolescència, acostuma a ser un dels episodis que millor ens permeten constatar fins a quin punt som víctimes de les nostres pròpies construccions imaginàries a l’hora d’atribuir un sentit a les vivències que anem travessant al llarg de la vida. I és que la significació que donem a la primera ensopegada amorosa que patim, a causa tant de la seva excepcionalitat com de l’absoluta inexperiència en què ens trobem en el moment de viure-la, no sol ser la més apropiada. Heu de pensar que el primer desengany representa un moment molt delicat: és la primera vegada que, suposadament, algú deixa d’estimar-nos. Ens és difícil de pensar-ho, de fer-nos-en càrrec. No ens en sabem avenir. Ens falta prou criteri per valorar, per donar el sentit pertinent a tot allò que ha motivat aquella situació tan desagradable que ens veiem obligats a enfrontar. Els límits de les relacions primerenques són els límits del pensament adolescent. Els primers amors pengen d’un fil primíssim.

Davant d’aquesta realitat inescamotejable, entendreu que un marrec amb inquietuds es vulgui curar en salut i miri de posar remei a la natural inexperiència dels seus pocs anys abans de llançar-se a compromisos d’una certa volada sentimental. Recordo que el primer llibre que vaig anar tot sol a comprar, quan la històrica llibreria mataronina Robafaves encara parava al carrer de santa Marta, -si en fa de temps!- va ser El primer amor, d’Ivan Turguénev. Jo deuria voltar els onze o dotze anys. En aquells dies ja sentia la necessitat urgent d’instruir-me en els afers sentimentals per tal d’anar previngut en relació a les contingències pròpies del fet amorós en vistes a l’adolescència que era a punt d’encetar. Amb un encapçalament tan explícit i prometedor, aquesta breu narració em va semblar ideal de cara al propòsit d’il·lustrar-me al voltant de les hipotètiques passions primerenques que poguessin sorgir. En arribar a casa i presentar el llibre a la consideració materna, la dona es va amoïnar exageradament pensant en quina mena de depravacions m’iniciaria Turguénev. Un títol com aquest, als seus ulls, era gairebé pornogràfic.

Però el cert és que en aquesta novel·la curta de l’any 1860 no hi ha res que es pugui considerar una indecència. El narrador Vladímir, un home fet i refet, explica la història del seu primer amor, viscut en plena adolescència, quan la ingenuïtat i la candidesa encara governaven el seu tendre enteniment. “Malgrat els meus setze anys, encara era un infant”-es lamenta. La noia en qüestió, Sinaïda, té quatre anys més que ell i una experiència vital considerablement superior. Al llarg del festeig, l’estat d’ànim de Vladímir oscil·la entre la joia i el turment en funció dels missatges que ella li adreça, sovint contradictoris, alternant afalacs amb displicències. Davant el comportament enigmàtic de la noia ell no sap a què atenir-se. Passa de l’esperança al desengany com aquell qui res. Per acabar-ho d’adobar, Sinaïda, fent gala  d’un poder de seducció inusitat, coqueteja amb tota una cort d’admiradors que la ronden. Del seu seguici d’enamorats, la princeseta, despòtica, en fa el que vol. Fins i tot els tortura amb aquell gust, tan típic entre les histèriques, d’acarar els rivals potencials entre ells. El pobre Vladímir es mostra molt sensible als efectes de la gelosia. No sap a qui estima realment, Sinaïda. Es martiritza rumiant en relació a la identitat del possible competidor fins que -agafeu-vos!- descobreix que es tracta del seu propi pare, de qui ell mateix sembla estar-ne enamorat.

El pare de Vladímir, “un home tan segur de si mateix”, contrasta amb la pueril irresolució del fill, que l’idolatra: “Amb quina vehemència no m’hauria fos amb ell si constantment no hagués sentit la seva mà que me n’apartava!” Vladímir no ens pot expressar d’una manera més diàfana l’atracció que sent pel seu progenitor: “El meu cor s’estremia i tot jo em sentia arrabassat per ell”. Davant la consistència viril que atribueix al pare, esclar, no pot competir. “De l’Otel·lo gelós, disposat a matar, havia esdevingut un infant d’escola…” Tan gran és la fascinació que sent pel rival que reconeix que “no covava cap malvolença contra el meu pare. Més aviat semblava que s’havia engrandit als meus ulls tota la seva figura”. Sembla evident que, abans de pretendre seduir una dona, Vladímir havia d’arreglar l’atzucac edípic en què es trobava.

Però, sobretot, el que li convenia era anar més enllà d’aquella imatge femenina ideal que havia covat en les seves fantasies. La desconeguda Sinaïda presentava totes les qualitats aparents per ocupar el lloc idealitzat confegit per la imaginació del noi. El que hi havia en joc en la passió de Vladímir era, tan sols, l’enlluernament per “la imatge de la noia”. Entendreu que es tractava d’una qüestió purament imaginària, amb una fonamentació bastant precària. L’amor de debò no té res a veure ni amb imatges, ni amb ideals, ni amb fantasies. Vladímir estima Sinaïda sense conèixer-la. Per això a la fi de la narració, lúcid, es planteja si allò que imaginava que era amor, en realitat, tenia gaire a veure amb aquest sentiment.

Hem d’admetre que hi ha amors equivocats. A vegades un suposa que ha viscut un enamorament quan en realitat s’ha limitat a participar d’una confusió emocional que no s’ha sabut explicar adequadament. Jo mateix, amb el pas dels anys, he constatat que aquella que considerava el primer amor, en realitat no ho havia estat. Només m’ho pensava. D’ella amb prou feines en recordo res. Però, en canvi, hi havia una altra noia a l’institut, més menuda i grassoneta, de la qual al cap de trenta anys encara em vénen a la memòria infinitud de detalls. Paraules, gestos, mirades… Gràcies al record, em puc fer càrrec de fins a quin punt em fixava en ella. Potser eren minúcies que llavors ni m’aturava a pensar. Com que era una atracció que no responia als ideals adolescents habituals, ni me n’adonava. En aquells moments no m’hauria pogut imaginar que m’agradava, ni molt menys hauria gosat de confessar-m’ho. En realitat m’atreia molt més del que estava en condicions d’admetre. Ella era, amb diferència, la noia més interessant i rica de la classe, però jo encara no estava en situació de saber valorar la mena de virtuts que ella encarnava ni de reconèixer els senyals d’una atracció verdadera. Al cap dels anys he arribat a entendre que, d’aquella noia rosseta i de pell clara que escrivia damunt del pupitre, amb lletra pulcra i refinada, el nom de les seves heroïnes literàries, n’estava enamorat sense saber-ho. És un fet que, a quaranta-cinc anys, continuo construint la meva joventut.