Jules i Jim, de Henri-Pierre Roché

Corrien els últims dies del mes de juliol de l’any 1989. Un servidor i la seva novieta d’aleshores fruíem amorosament de les contingències pròpies dels disset anys amb el descans d’haver superat l’examen de selectivitat. Per celebrar aquest èxit acadèmic com Déu mana, vam anar a veure una representació teatral de La Celestina, en una versió francesa dirigida per Antoine Vitez, que presentava el Festival Grec a l’amfiteatre de Montjuïc. Encara recordo com si fos ahir l’esplèndida Jeanne Moreau amb la seva veu emocionant i colpidora cridant “Semprrronioooó!.. Pagmenoooó!..” Tot just acabava de descobrir el cinema i François Truffaut era un dels meus principals referents. La Moreau, a Jules i Jim, m’havia fet somiar. I Vitez m’havia seduït intel·lectualment com a impagable professor de filosofia, pascalià i marxista, a Ma nuit chez Maud, una pel·lícula d’Eric Rohmer que em semblava del milloret que havia vist a la pantalla. Encara que la crítica va deixar aquesta versió del clàssic de Fernando de Rojas bastant ben servida, a mi em va posar la pell de gallina. En aquella edat jo encara era sensible als mites. El meravellós text de La Celestina i l’espectacle de la Moreau en escena davant meu, dirigida per Vitez, es convertien en un regal excepcional. El que m’havia dut al Grec, més que el teatre, eren la literatura i el cinema.

La pel·lícula Jules i Jim, de Truffaut, es basa en la novel·la homònima de Henri-Pierre Roché. Un parell d’anys després que aparegués a les llibreries, cap al 1955, el jove Truffaut la llegeix i queda meravellat. Sobretot quan constata que es troba davant del debut literari d’un paio de setanta-quatre anys. El futur director de cinema descobreix la novel·leta mig amagada en un racó de llibres d’ocasió. Els prescriptors literaris de l’època, amb la lucidesa habitual que sol caracteritzar els elements d’aquest ram, l’havien ignorat olímpicament. Jules i Jim narra la relació amorosa triangular entre dos nois i una noia pels volts de la primera guerra mundial. A Truffaut aquesta història a tres bandes li roba el cor i decideix filmar-la. Es veu que quan Roché va saber que el paper femení aniria a càrrec de la Moreau va estar-ne encantat. Per desgràcia, l’escriptor es va morir abans que s’estrenés la pel·lícula, quedant-se sense el gust de veure la gran actriu en la pell de la promiscua heroïna que ell mateix havia creat.

La novel·la, escrita en un estil summament telegràfic, ens explica la història de l’amistat entre aquests dos joves afeccionats a les relacions triangulars. Jules, el més sensible i delicat, és innocent i passiu. Jim, en canvi, es mostra més actiu i desimbolt. Les dones, esclar, prefereixen Jim. Lucie, Gertrude, Magda, Odile i, a la fi, Kathe… totes s’estimen més anar a parar en braços del resolutiu Jim. Aquesta tendència ens prova que, per molt triangle que s’armi, hi ha un prototip masculí que acostuma a sortir-se’n millor a l’hora d’activar els mecanismes que posen calentes les dones. L’aventurer, parlant en general, sol guanyar la partida a aquell que presenta un tarannà més contemplatiu. Deixant de banda aquesta provada asimetria, els dos amics escenifiquen una bonica història de lleialtat i d’amors en comú. Passen la joventut compartint flirtejos, enamoraments i mig enamoraments. El clima és dolç i lliure. Les dones anticonvencionals i descarades. Les relacions tranquil·les i civilitzades. La primera part de la novel·la ens demostra que els amors a tres bandes poden funcionar d’una manera perfectament enraonada, amb respecte entre tots plegats, sense estar contaminats per narcisismes ni rivalitats enutjoses. El lector de seguida es fa càrrec que els dos amics són invulnerables a la gelosia. La sinceritat entre ells és total. Aquesta vida tan paradisíaca, gairebé de beatitud, s’acaba amb la primera guerra mundial. Com que Jim és francès i Jules austríac, el conflicte bèl·lic els deixa en bàndols oposats.

Finalitzada la guerra, ens trobem que Jules s’ha casat amb Kathe. Jim els visita i mica en mica es va reprenent el règim triangular, però ara d’una manera més embrollada. Si fins abans del casament tot eren flors i violes i els amics fruïen regalant-se amb les possibilitats variades que els oferien les relacions amoroses lliures i obertes, un cop es retroben de nou la societat ja no serà tan idíl·lica. Així, mentre Jules va fent la viu-viu, els que volen anar a totes amb el contuberni són Jim i Kathe. A partir de llavors aquella singularitat amorosa que primer semblava prou saludable comença a tornar-se malsana. Els moments de relativa harmonia es combinen amb sorollosos estirabots emocionals promoguts per Kathe. El lector pot sospitar que hi ha alguna cosa de malaltís en la promiscuïtat d’aquesta noia, que no té cap inconvenient en enganyar-los a tots dos. El problema, més que les complicacions pròpies de qualsevol situació triangular, és la personalitat irascible de Kathe. Segurament un trio amb una altra dona que no fos tan torracollons hauria funcionat millor. Però la mossa, com enduta pel plaer de turmentar els homes que té al costat, transforma una cosa que havia estat sana i civilitzada en un malviure dramàtic. Estar amb ella acaba resultant un infern, però ni Jules ni Jim no en poden prescindir. Kathe, en canvi, sí que necessitava algun al·licient més que l’amor dels dos amics.

Sembla que Jules i Jim és una obra més o menys autobiogràfica. Roché nodria la seva escriptura recuperant episodis amorosos que havia viscut i novel·lant-los. A l’escriptor les dones li agradaven amb deliri i el paio era a bastament correspost per elles. He llegit que va ser un home de moltes aventures galants i si doneu un cop d’ull a la seva biografia constatareu que sentia una flaca per les relacions triangulars. Es veu que van ser sonats els amors de Roché amb les germanes Margaret i Violet Hart. Quan el futur escriptor rondava els vint anys va estar amb l’una i després amb l’altra, consecutivament, com aquell qui res. En elles es basa la novel·la Dues angleses i l’amor, que Truffaut també va dur feliçment a la pantalla. Vet aquí una altra història d’amor a tres bandes, ara amb dues germanes com a protagonistes.

Després d’acudir a la posada en escena de La Celestina no vaig tornar al Festival Grec fins l’any 1994, a sentir el mític bluesman B.B. King, igualment a Montjuïc, aquesta vegada al Poble Espanyol. Havien passat cinc anys des de la representació de la Moreau i jo, coses de la vida, duia al costat una altra noia. Aquesta ocasió encara va ser una nit més memorable. En acabar el concert, un sopar romàntic a base de patés, formatges i fumats a L’ou com balla del Born i després a escoltar jazz a la plaça Reial. Com va acabar la cosa us ho diré a la manera el·líptica del Dant quan poetitza la història de Francesca da Rimini, formosa dama florentina que s’embolicà en un edificant triangle sexual amb el seu cunyat. El cas és que aquella nit, sortint del Jamboree, ja no vam anar a fer cap altra copa.

Anuncis