Paul Léautaud, dietarista

La vida d’un home de lletres a Paris deu donar molt de si. La història de la literatura constata l’existència de tota una colla d’escriptors francesos d’upa a qui, entre finals del segle XIX i la primera meitat del XX, els agafa la vena de dur un dietari: Paul Valéry, Jules Renard, André Gide, els Goncourt, Julien Green, Valéry Larbaud, Paul Claudel… i encara continuaríem. Homes de lletres genuïns, aquests paios viuen arrapats a la ploma. La pròpia vida els suposa un estímul creatiu que no poden desaprofitar. El dietari sorgeix, inevitable. Hi consignen els esdeveniments del dia a dia, procurant treure suc a tot el potencial literari dels fets quotidians que travessen l’existència d’un escriptor. Aquesta escriptura dietarística s’acaba convertint en un testimoni valuosíssim al voltant de la videta literària de la França d’aquells dies, una videta saturada, rica, suculent… Un dels escriptors francesos més trempats de l’època, Paul Léautaud, n’hi dirà Journal littéraire i l’escriurà durant seixanta-tres anys, entre el 1893 i el 1956, just fins tres o quatre dies abans d’anar-se’n d’aquest món. Les confidències més íntimes, però, les reserva per al Journal particulier, que escriu paral·lelament i que va més carregat de cosa eròtica.

En les seves pàgines de dietari, Léautaud dóna compte de com es relaciona amb el món, amb els altres i amb si mateix. Però, sobretot, hi reflecteix el vincle intensíssim que el lliga amb l’escriptura. L’home reconeix que viu per escriure, que sent la necessitat desmesurada i inescamotejable d’esgarrapar fulls per anar passant els dies amb una mica de sentit. Aquesta inclinació a l’escriptura, en autors de la seva mena, respon a una necessitat interior, surt de la víscera i de l’ànima. En casos com el seu, l’expressió “lletraferit” resulta molt escaient i il·lustrativa. “Un home sà, d’esperit sà, no escriu, ni tan sols pensaria en escriure”– sosté Léautaud. Esclar que aquesta funció vital de la literatura no té res a veure amb el paper que l’escriure deu jugar per a aquells l’obra dels quals sorgeix de l’especulació comercial, quan el fonament d’una escriptura és purament mercantil. Aquests pot ser que s’oblidin, fins i tot, del verb que per als altres resulta tan essencial. Sí, sí, les paraules de Léautaud acabades de citar es refereixen als autors que escriuen, no pas als que “fan” llibres. A les lletres catalanes comptem amb la particularitat que escriptors popularíssims parlen dels llibres que “fan” (sic). No sé si a la resta d’Europa trobaríem cap altra literatura on autors, diríem, capdavanters i guardonadíssims, es refereixen alegrement als llibres que “fan”. Els dies més pessimistes em pregunto si les nostres lletres, a la llarga, no se’n ressentiran, de tant autor que “fa” llibres.

Un dietari permet, potser com cap altre gènere literari, una identificació molt suggestiva entre escriptura i existència. No és estrany que la imatge d’ell mateix que Léautaud construeix a través de les pàgines del seu immens document autobiogràfic acabi assolint una dimensió gairebé mítica. ¡Tu diràs! Convertir la pròpia vida en obra literària. ¡De seguida és dit! Ara bé, sempre ens pot quedar el dubte de si l’autor pretén fer-se l’interessant a través de la manera com es pinta en el diari, qui sap si presentant-se als ulls del lector amb uns colors més llampants del compte per tal d’estimular la curiositat del públic per la seva persona. Arribats en aquest punt, ens podem arribar a qüestionar si el que ens atrau de l’autor és la seva personalitat o bé la seva escriptura. Al capdavall, però, tampoc no ens hauria de recar que l’interès que suscita el dietarista vingui donat principalment pel pintoresc de la seva biografia, sobretot si aquesta està supeditada al plaer d’escriure. I és que l’objectiu vital prioritari de Léautaud era menar una existència que li permetés conservar la independència, la solitud i el cinisme. En definitiva, volia prou llibertat per tal de lliurar-se al plaer de desenvolupar el propi talent literari. No tenia altra ambició que disposar de temps per escriure lliurement, menyspreant o passant indiferent davant dels habituals valors filisteus que la societat sol magnificar. És el que fa el cínic de totes les èpoques. Diògenes modern, si bé l’estretor material l’acostava a l’existència del clochard, l’amplada espiritual el convertia en aristòcrata.

Rondinaire i sorneguer, conservador i reticent, sovint malhumorat i esquerp, capaç de dur la franquesa fins al sarcasme esmolat i provocador que projectava a través d’uns ullets de murri i d’una boca fina i desdentada; si en altres paratges més rurals grafòmans de la mateixa espècie es cobreixen el cap amb la boina pagesa, Léautaud, parisenc fins al moll de l’os, adopta un barret ciutadà i més aviat esfotrassat. Els temps perillosos que li toca viure -dues guerres mundials- provoca que n’hagi de veure de seques i de verdes. Malgrat la complexitat del moment històric, Léautaud sempre toca de peus a terra. El seu idealisme resulta més aviat escàs. La causa de la queixa léautaudiana no és mai metafísica ni sentimental. Abandonat per la mare tot just ser posat al món, lliurat a mans d’un pare indiferent, l’escriptor tenia motius de sobres per no creure en els sentiments. ¿Què n’havia de pensar dels sentiments si ell mateix va ser incapaç d’inspirar-ne en els seus progenitors? Si no s’hi creu, esclar, no hi ha lloc per a la buidor sentimental. D’aquest dietari, doncs, el sentimentalisme n’és absent, encara que no del tot. Léautaud reserva la tendresa per a gats i gossos. Aquest home va trobar en els animalons de companyia una família substitutiva. Era tan sensible a la indefensió de les bèsties que no se’n podia estar de recollir tota la fauna abandonada que se li posava al davant.

Per a Léautaud, el Journal Littéraire es va convertir en el projecte literari fonamental de la seva vida. La magnitud d’aquesta obra és la pròpia dels seixanta-tres anys que hi esmerçà: dinou volums en l’edició original francesa. L’home hi dedica gairebé totes les energies de la seva activitat com a escriptor. Sóc del parer que, més enllà que qualsevol dietari sigui un document ple d’interès humà, els que han estat escrits per gent de lletres donen to i categoria a una literatura. Per poc que el dietarista tingui la intenció de quedar una mica bé amb el lector, en pot resultar un text d’un relleu considerable. Les pàgines de Léautaud, plenes d’indiscrecions autobiogràfiques i d’imatges vivíssimes, poden ser llegides com un llegiria una novel·la. És natural. Es diria que el paio només viu per tal de poder anar elaborant literàriament el seu dia a dia i engreixar el dietari. Aquest compromís tan exagerat amb l’escriptura, fins al punt de confondre’s amb la vida, és propi dels grafòmans de raça. En l’entrada corresponent al dia 13 de juny de 1938 ens amolla: “J’ai tenu pendant ma vie un Journal littéraire. Le diable emporte cette manie écrivante”. Doncs sí, vet aquí un altre insensat afectat per aquella planiana “diabòlica mania d’escriure”.