La filla del drapaire

“Les nostres passions esbossen els nostres llibres, el repòs de l’interval els escriu”. Aquestes paraules inspiradíssimes, manllevades al Marcel Proust de El temps retrobat, serveixen magníficament d’epígraf a La filla del drapaire, última obra publicada d’un servidor. L’afirmació proustiana ens relaciona l’experiència amorosa, el pas del temps i l’escriptura. Una combinació prou prometedora. Literàriament parlant, les passions viscudes es completen amb la intervenció de la perspectiva temporal, que en facilita la comprensió, i amb la seva fixació a través de l’escriptura, que té el mateix efecte intel·ligent. Esclar, qualsevol cosa, per entendre-la, l’hem de fer passar pel llenguatge. És llavors, amb la ploma a la mà, que arriba el moment d’articular el passat amb el present i de convertir aquella vivència en escriptura, no amb la pretensió d’arribar a cap suposada veritat reveladora, sinó amb la intenció d’integrar en el propi enteniment, contemplada des de la distància, l’experiència amorosa que ens ha trasbalsat.

A La filla del drapaire la passió del narrador respon al nom de Bàrbara. La història d’amor amb aquesta dona guia la ploma de l’escriptor protagonista fins al punt que el relat es pot entendre com el tribut literari que un home de lletres ret a una amant tremenda, de gran categoria, amb qui ha mantingut una relació estimulant i tempestuosa. La devoció que el narrador professa per la tal Bàrbara queda palesa des de les primeres pàgines del llibre. Davant de tanta adoració, el lector té dues opcions: acceptar que es tracti d’una dona objectivament admirable i que sigui tan atractiva i fascinant com ens la pinta el narrador a través dels seus ulls enamorats, o bé que se’n faci una idea pròpia a partir del que llegeix i no la trobi ni de bon tros tan meravellosa. Aquesta segona opció també seria plausible ja que, si bé ell considera la seva ex una venus assertiva i carregada de resolució, al lector li pot semblar una mena d’harpia insegura i contradictòria, plena d’humaníssimes incapacitats. En el que segur que tothom estarà d’acord és que una dona torracollons i colèrica com ella resulti irritant a qualsevol mortal i que estar embolicat amb una paia similar acabi esdevenint una forma d’heroisme. Em temo que cap escriptor de raça no podria deixar passar l’oportunitat de retratar literàriament una personalitat tan interessant i enrevessada com la de la Bàrbara. És natural. Vivint una relació amorosa amb el narrador, la noia s’exposava a la seva consideració i amb les observacions íntimes i directes que aquest va anar acumulant, esclar, n’escriu un llibre. Ell es limita, simplement, a fer el que sap fer: la converteix en literatura.

El lector, doncs, no s’ha d’estranyar de trobar el psiquisme de la Bàrbara erigit en el filó narratiu de La filla del drapaire. Un relat inspirat, sobretot, per l’interès de l’escriptor protagonista en copsar la particularitat mental de la seva antiga amant. Ell apunta, suggereix, insinua… Tanmateix, tot i les hipòtesis que s’aventura a formular, diríem que és raonablement ponderat a l’hora de treure conclusions massa definitives al voltant del psiquisme de la seva ex. El paio, això sí, sospita que en els fonaments del comportament de la Bàrbara hi ha una estructura histèrica que l’orienta. Hem d’admetre que, parlant en general, el retrat d’aquesta dona s’ajusta bastant bé al perfil que caracteritza una personalitat histèrica típica. El narrador parla d’aquesta disposició psíquica amb una certa comprensió i es veu amb cor de proposar un sentit probable a les manifestacions caracterials més extravagants de la Bàrbara. Entre una cosa i altra fa la sensació que la noia queda considerablement despullada. El lector prou informat pot arribar a sospitar que sota la superfície d’aquesta ficció novel·lística hi ha el report d’un cas clínic. No seria la primera vegada que l’autor es lliura a la il·lustració literària d’una estructura psíquica. Així, si a Entre dues llums exposava la història d’un neuròtic obsessiu, amb La filla del drapaire assajaria una representació literària de la histèria.

Algun lector hi haurà que es pregunti si en l’origen d’aquesta narració hi ha una història d’amor autèntica, si el relat que té entre mans és l’expressió literària d’una vivència real de l’autor, si allò que llegeix es pot atribuir a la sinceritat d’un servidor o bé es tracta, tan sols, d’un producte sorgit de la imaginació. El lector més suspicaç sospitarà una voluntat picaresca de promoure aquesta confusió, seguint la línia de La Ribera i d’Una vida regalada, les dues narracions prèvies del cicle del flâneur del Born. Aquesta sospita és comprensible per tal com l’autor continua amb la mateixa tònica de barrejar realitat i ficció sense precisar on acaba l’una i on comença l’altra. El fet que La filla del drapaire inclogui una narració real d’aquest que escriu publicada l’any 1998 –L’autor i la histèrica– encara afegeix més llenya al foc de l’ambigüitat.

Suposem que l’origen d’aquesta obra sigui la reconstrucció d’una història verídica a través d’allò que el record projecta en la memòria del narrador, satisfet d’evocar la història amb la Bàrbara i de deixar un testimoni escrit d’aquella relació rutilant. Si fos així, seria una d’aquelles passions que reclamen la seva escriptura, una d’aquelles experiències amoroses que els individus de ploma fàcil tenim la necessitat de posar per escrit abans d’arxivar-les definitivament. Arribats en aquest punt, la pregunta sorgeix, indefectible: ¿hi ha amor en aquest llibre? Aquesta qüestió és importantíssima i toca al lector arribar a unes conclusions pròpies. La filla del drapaire ens presenta un home de lletres contemplatiu, greu i racional encarat a una dona pràctica, histriònica i intuïtiva. S’hi desenvolupa la natural lluita de poder que hi ha rere qualsevol relació, diríem sentimental, entre dues persones. Aquest joc de poder és el que la personalitat histèrica domina de manera magistral. En aquest cas, el conflicte culmina amb la dissolució de la identitat del narrador, víctima dels judicis extremament crítics de la seva amant, que amb un rigor i una contundència implacables el va qüestionant insidiosament fins que ens el deixa ben laminat. A la fi, el narrador se sent desemmascarat per la Bàrbara. Assumeix estoicament les seves crítiques. En cap moment al·lega que la noia pugui no tenir raó. Crèdul i condescendent, no desmenteix la imatge negativa d’ell que ella li retorna.

En el supòsit que La filla del drapaire sigui una ficció, és possible que, tanmateix, arribi a construir alguna forma de veritat. És el que té l’escriptura. La veritat sempre hi deixa les seves traces, amb més o menys poesia. La facilitat amb què emergeix en els moments més inesperats, imposant-se inapel·lable i sobirana pel damunt de qualsevol contingència, desafia oportunament les filosofies més relativistes. El lector pot constatar que tots els llibres que he escrit fins ara acaben amb l’adveniment d’una veritat decisiva que afecta el protagonista i li canta alguna cosa de si mateix, de la seva essència. La Bàrbara va aixafar el narrador en tant que home. Ara: com a escriptor el va salvar.

Anuncis

Entre dues llums, als llimbs

Escriu Claudio Magris que un crític literari de debò és un detectiu. No rigueu… Ja sé que els esforços que dediquen la majoria de crítics d’aquest país a desmentir-ho són considerables. Possiblement Magris, quan estableix aquesta correspondència tan imaginativa, ens està parlant d’un crític ideal, utòpic. L’escriptor de Trieste deu ser un gran somiador i la crítica literària un objecte privilegiat de les seves fantasies. Amb tot, l’analogia que ens proposa és engrescadora. ¿Us imagineu un estol de crítics que mostrés afany per descobrir obres i autors, que experimentés un gust gairebé voluptuós per la troballa, que manifestés prou curiositat literària per anar més enllà de l’obvietat i del que la propaganda editorial els planta al davant? Per desgràcia, el contrast d’aquest miratge quimèric amb la realitat és gran. Si us fixeu en els espais de crítica dels mitjans nostrats de seguida constatareu que amb prou feines hi ha esperit detectivesc i que bona part de crítics del país menyspreen de manera flagrant i sistemàtica allò que ignoren. Aquesta pobra manera de fer dels suposats intermediaris entre els llibres i els lectors permet que obres literàries d’una certa qualitat quedin desemparades, sense que cap actor cultural decisiu els presti la mínima atenció. La narració Entre dues llums, publicada l’any 2013, ha passat per les llibreries sense que gairebé ningú s’hi hagi fixat. ¿Mereixia aquesta sort? Podríem dir que, en aquest cas, la crítica va mostrar la mateixa manca de curiositat que va dur Èdip a ignorar qui era realment, precipitant la seva tragèdia.

No us penseu que la referència a l’Èdip que acabo de deixar anar sigui gratuïta o agafada pels cabells. Al cap i a la fi, hi ha un conflicte edípic manifest que travessa Entre dues llums de dalt a baix. Fins i tot, el narrador que hi trobem representa una mena de Tirèsies, el vident cec que en la tragèdia de Sòfocles sap quina és la veritat de la història d’Èdip. Però en l’obra que avui tractem, el Tirèsies que narra de manera omniscient la vida del mossèn protagonista no deu el seu saber a unes suposades capacitats de vidència sinó a una predisposició inusitada a l’anàlisi de les contingències que afecten la conformació de la subjectivitat humana. D’aquesta vocació analítica en resulta que, més que explicar les peripècies que afecten al personatge, el narrador ens va exposant quin és el funcionament mental d’aquest home. Així, enlloc de deixar que mossèn Miquel s’expressi per ell mateix, amb les pròpies paraules i actuacions, el narrador en fa una anàlisi introspectiva que deixa el pobre sacerdot en evidència abans que hagi tingut temps de manifestar-se. A mossèn Miquel no el descobrim per les seves accions, és el narrador qui ens el va laminant psíquicament sense que el capellà gairebé hagi de moure un dit. Ara bé, quan el personatge actua, actua. Encara que mossèn Miquel no s’arrenqui els ulls com Èdip, acaba cometent unes brutalitats igualment horribles, o més. L’absència d’acció que caracteritza aquesta obra culmina amb una acció total i definitiva. L’acció més acció de totes les accions que mereixen aquest nom.

Aquesta manera de narrar en què les peripècies dels personatges tenen tant poc pes, compta amb els naturals detractors, més aviat partidaris que les coses es mostrin per elles mateixes que no pas que les reveli el narrador. Aquests lectors consideren que l’afany comentador del relator els priva de viure de manera directa els incidents de l’argument. Per sort o per desgràcia, els narradors que invento senten tant el gust per la introspecció reflexiva, sigui en la ment pròpia, sigui barrinant en les dels personatges que apareixen en el llibre, que no se’n poden estar. ¿Què voleu que hi faci si el desenvolupament d’una intriga més o menys novel·lesca no em resulta tan interessant com acarar-me a uns raonaments substanciosos? Hi ha autors, en canvi, que es vanten d’escriure unes pàgines exemptes de reflexió. Troben que farcir el text de cavil·lacions és una gosadia improcedent que importuna de manera enutjosa els lectors. Que l’absència de reflexió es presenti com un mèrit literari i –el que encara és més gros- com una mostra de respecte cap al lector, us podrà fer més o menys gràcia. A mi me’n va fer molt poca quan, abans que es publiqués, se’m va suggerir convertir Entre dues llums en una novel·la per tal de facilitar la vida als lectors.

Un escriptor lúcid i combatiu com Guy Debord ja ens avisava del perill que a costa d’anar tenint miraments amb el públic lector, la qualitat de la literatura vagi disminuint. Aquesta observació és inquietant. Jo em pregunto si els editors, avui, quan insisteixen que els autors hem de pensar en el públic i no carregar-lo amb les exigències que fatalment li pot suposar una literatura excessivament intel·lectual, tenen en compte aquesta nefasta possibilitat que Debord apuntava. Per justificar les seves prevencions, aquests editors us diran que, per al lector mitjà, enfrontar-se a una mínima reflexió es converteix en un inconvenient massa exagerat. Us voldran convèncer que la majoria de lectors pretenen evadir-se. Que mentre llegeixen, miren de  passar l’estona sense amoïnar-se gaire. Que aprecien els relats simples i entretinguts que, no cal dir-ho, també poden ser de molta volada. És una posició respectable. Però aquesta tendència majoritària no vol dir que no hi hagi una altra mena de lector, més donat a la reflexió, que també tingui dret a existir com a tal i que busqui una altra mena de narracions més adequades als seus interessos.

Reconec la dificultat de trobar aquesta mena de públic discret i selecte que sigui sensible a les delícies d’una narrativa on predomini l’anàlisi o el pensament especulatiu. Ara bé, el que fa més difícil trobar lectors adequats a una escriptura com la d’aquest servidor que ara llegiu és que els anomenats periodistes literaris t’ignorin sistemàticament i no mostrin cap interès en difondre el que vas publicant. Sembla evident que si els prescriptors de referència no canalitzen l’atenció dels lectors vers el que escrius, els teus llibres passen desapercebuts i no hi ha manera que el públic es pugui assabentar de la teva existència literària. Vull suposar que si el crítics no han prestat cap atenció a Entre dues llums, es deu més al poc tremp investigador, a la manca d’aquella curiositat detectivesca que Magris els atribueix alegrement, que no pas a alguna suposada mala fe. Això no treu que davant d’aquest silenci periodístic obstinat, d’aquesta porfídia a negar la teva existència literària, et preguntis quins deuen ser els mèrits que ha de presentar un escrit per guanyar-se el dret a merèixer un trist comentari divulgador. Mentrestant, no em queda altre remei que resistir quixotescament davant la indiferència d’uns informadors culturals que han condemnat un llibre com Entre dues llums, ja no a l’oblit sinó a la pura inexistència. Perquè després em vagin dient que en aquest país els crítics literaris fan de detectius. Encara em tocarien els collons…

Sartre, Nabòkov i Una nit amb Umberto Eco

Com saben tots aquells que m’han llegit, l’especulació filosòfica és una forma de literatura que sempre m’ha agradat. La conseqüència inevitable d’aquesta inclinació és l’aire d’assaig, més o menys pseudofilosòfic, que sovint prenen les meves pàgines. Aquesta propensió a escriure al voltant de conflictes que tenen més a veure amb l’enteniment humà que no pas amb les imaginades peripècies d’uns personatges inventats ha provocat alguna reticència entre la població lectora. Hi ha qui no acaba d’admetre que el fil de l’escassa acció que presenten els meus llibres es trenqui per unes digressions massa analítiques, pel que consideren uns excessos discursius que, segons em retreuen, se solen convertir en un llast que complica la vida al lector i que, en definitiva, desvirtua la narració i l’allunya del que seria una escriptura purament literària. Això no obstant, a vegades, aquells mateixos que critiquen les divagacions especulatives i situen la descripció pura i dura dalt de tot de l’edifici literari són els que després es fatiguen de no trobar cap idea en el que llegeixen i lamenten apesarats l’abundància de pàgines excessivament fotogràfiques en els llibres que tenen entre mans. La crítica literària, com la vida, és plena de contradiccions.

Al gust de voleiar aquell deliciós espai de convergència entre filosofia i literatura que Jean-Paul Sartre va dominar tan bé, hem d’afegir-hi una altra característica de la meva narrativa que també ha suscitat prevencions recurrents entre el públic lector. Em refereixo a la complaença amb què l’autor assumeix la veu d’un cràpula que escriu en primera persona. En efecte, més d’una vegada s’ha acusat als meus narradors de comportar-se com uns desaprensius amb les dones i de farcir el text de paràgrafs obscens i cruels que el vicien de manera inconvenient. Aquests lectors contrariats troben que els meus llibres són afectats d’una procacitat excessiva, consideren que a l’hora d’expressar les particulars fantasies pornogràfiques n’he fet un gra massa i he acabat empudegant llastimosament moltes de les pàgines que he escrit. Fins i tot hi ha curiosos que em pregunten si tot aquest sorollós material sexual que reporto és inventat o bé em passo l’obra fent confidències íntimes als lectors. Arribats en aquest punt, no tinc altre remei que reconèixer que amb la ploma a la mà em prenc unes llicències que a la vida real en seria incapaç. Segur que un autor atrevit i lasciu com Vladímir Nabòkov estaria d’acord amb mi que la literatura és un mitjà adequadíssim per donar sortida a l’erotisme frustrat.

Amb l’ànim d’ajustar-me a aquestes preferències literàries que us acabo de participar -el gust per la digressió analítica per un costat i pels narradors crapulosos per l’altre-, un bon dia se’m va acudir la temerària pretensió d’agafar la ploma i fer l’intent de barrejar dues obres mestres que considero summament representatives de la meva manera d’entendre la literatura. D’una banda La nàusea, de Sartre, novel·la filosòfica, escrita en forma de diari, que es recrea en el combinat d’absurd i de contingència que presenten les coses del món. De l’altra Lolita, de Nabòkov, un homenatge tragicòmic a les relacions sexuals amb menors que, en publicar-se, va causar un gran efecte per l’agosarat de la seva temàtica explícitament pedòfila. De la meva síntesi particular d’aquestes dues obres magistrals en resultà el monòleg novel·lesc d’un professor de filosofia. El títol: Una nit amb Umberto Eco.

Una nit amb Umberto Eco ens presenta un narrador que, com el de Lolita, provoca en el lector sentiments que oscil·len entre la simpatia i el rebuig. Es tracta d’un paio cínic i culturetes que viu voltat de llibres i a qui li cau la baba vergonyosament quan s’encara a les nimfes que se li posen al davant. Aquest narrador tan trempat participa del mateix interès que diuen que mostrava Sartre en desvirgar jovenetes. Partidari d’una sexualitat escandalosament anticonvencional, l’home es val de les alumnes de l’institut on professa la filosofia per tal de donar sortida a les excitacions més primàries de l’organisme. Es tracta de noies poc construïdes a nivell moral, esclar, però en un punt òptim de maduresa pel que fa al desenvolupament anatòmic del cos. El narrador, davant d’aquest panorama tan avinent i engrescador, no se n’està de dur el desmesurat interès sexual que sent per les alumnes fins les últimes conseqüències.

Tot i les seves ínfules revolucionàries, l’home viu repapat en el funcionariat docent i practica un conformisme tan irònic com cautelós. Des d’aquesta posició passablement còmoda, es dedica a confegir unes pàgines en les quals pren partit a favor de qualsevol provocació que es proposi subvertir l’ordre social. El lector es pot entretenir valorant si el menyspreu per la societat del protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és el mateix que manifesta Antoine Roquentin, el narrador de La nàusea. Com en el cas d’aquest darrer, ens trobem amb un personatge altiu i displicent que no està per orgues ni per compromisos. El nostre narrador, més enllà d’ell mateix, no sembla preocupar-se per res. L’home deu pensar que, fora de la seva persona, no hi ha cap causa que valgui la pena i, en conseqüència, es dedica al cultiu intensiu del solipsisme tot esgrimint un esperit tan intel·lectualitzat que arriba a aclaparar la gent que l’envolta. Aquest narrador sembla ben bé el producte d’una època, en concret una reminiscència del maig del 68.

Però, per desgràcia, el dilatat coneixement filosòfic que exhibeix el nostre protagonista no li és cap vacuna infal·lible que l’immunitzi contra el mal d’existir. Encara que la freqüentació de textos filosòfics aliens ens prepari l’enteniment per rebre les terribles garrotades de la realitat, no és fins que un les viu en carn pròpia que ho pot assumir plenament. Al narrador d’Una nit amb Umberto Eco tota la filosofia llibresca que tragina no li serveix de res quan pren constància que tot allò que ha fonamentat la seva existència es torna inconsistent i s’esvaeix de manera irremissible. L’home s’ensorra quan constata que el seu món personal es fa miques davant la indiferència del món exterior. Se sent desemparat enfront del que considera un fracàs vital que el fa renegar de l’existència absurda que ha menat mentre empaitava lolites pels passadissos de l’institut. No resulta estrany que a les últimes pàgines del llibre el lector acabi compadint-se d’un tipus que al llarg de l’obra ha judicat barrut i repulsiu. A la fi, aquest professor de filosofia que semblava que s’ho havia de menjar tot, es queda amb un pam de nas i s’ha d’empassar el cinisme jacobí i aparatós amb què tant li agradava rabejar-se davant dels altres. A un paio que presumia de capacitats dialèctiques excepcionals, acostumat a dir sempre l’última paraula, només li surt un crit de desesperació. La seva nàusea particular. El fet que en manifestar l’angoixa que el turmenta trobi com a única resposta la indiferència del paisatge bucòlic de Cadaqués, subratlla encara més, si pot ser, l’absurd de la seva existència. Una indiferència que, per Nabòkov, era la pitjor de les crueltats possibles.

Una nit amb Umberto Eco

¿Us imagineu una cultura on els escriptors s’escoltessin els uns als altres? ¿Un país on els lectors tinguessin prou curiositat literària per llegir més enllà del que els dicten els prescriptors oficials? Aquesta és la mena de preguntes, em penso, que serien del gust del narrador protagonista d’Una nit amb Umberto Eco. Un professor de filosofia arrogant i hipocondríac a qui li costa moltíssim de resistir-se als encants de les alumnes de batxillerat que corren per l’institut i que entreté les estones d’oci observant ocells, sopant amb els amics i practicant sexe amb les amigues de tota la vida. Fascinat per la figura d’Umberto Eco, la seva existència fa un tomb la nit que coincideix a Cadaqués amb el mite intel·lectual que li ha servit de referent vital. La trobada amb il professore esquerda la identitat d’aquest narrador i posa en evidència com, sovint, allò que per nosaltres té el màxim sentit, ens pot remetre dolorosament a un sense sentit radical, absurd i, gairebé, definitiu.

Una nit amb Umberto Eco il·lustra el mateix conflicte que el llibre anterior de l’autor, Entre dues llums. A través de l’acostament a allò que inspira la vida dels protagonistes, es descobreix una veritat que qüestiona les seves identitats fins al punt que els aboca a la sensació de no ser res. Si a mossèn Miquel el fa arribar a la lucidesa la lectura d’Homer, al protagonista d’aquest llibre és la trobada amb Umberto Eco el que el precipitarà a la veritat feridora que posa al descobert el sense sentit de la seva vida. Ambdós llibres mostren com el descobriment d’una realitat insospitada ens pot abocar a una paradoxal i desconcertant sensació d’irrealitat. Quan allò que per als protagonistes representa l’ideal fa acte de presència, es produeix l’adveniment d’una sensació de buidor angoixant. Aquest buit l’havien pogut obturar fins llavors amb la identitat imaginària que s’havien construït, una identitat enganyosa i poc consistent que, quan trontolla, els deixa encarats a una falta sense remissió.

Tanmateix, tampoc no em voldria excedir amb consideracions pseudofilosòfiques d’aquesta mena perquè els possibles lectors no us penséssiu que ens trobem davant d’un llibre espès i reflexiu. No, no! No us espanteu… Una nit amb Umberto Eco es llegeix molt bé, és entretingut i no obliga a ningú a pensar massa per entendre’l. Es tracta d’un llibre que es pot llegir simplement com a distracció i, en aquest sentit, resulta del tot efectiu. És amè, molt directe i ple d’escenes de fàcil visualització. A més a més, el narrador no té pèls a la llengua, encara que les preferències sexuals que declara ens facin suposar que, de tant en tant, se n’hi pugui trobar algun. Arribats en aquest punt, entenc que la sinceritat desvergonyida del narrador acabi resultant provocadora. Aquella mateixa franquesa despietada que els lectors assenyalaven en Una vida regalada la trobaran també en aquesta obra. El narrador protagonista fa ús de la paraula amb total llibertat i ens parla de la pròpia vida sexual amb un notable impudor.

Amb aquesta mena de llicències narratives es corre el risc de presentar un personatge tirant a repulsiu. Diguem-ho clar: el protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és un home de costums abjectes a qui agrada pervertir la innocència de les seves alumnes de batxillerat. La facilitat que té en perdre’s en fantasies fetitxistes provoca unes escenes que deunidó. En aquest sentit, ens podem imaginar perfectament la satisfacció del narrador quan la Paula li demana un clau amb aquella carona d’àngel trapasser que a ell tant li agrada. Ah, les alumnes! Qui més qui menys, tots coneixem noies que han acabat convertint-se en parella del docent que els havia professat una assignatura o altra. La imatge del professor se sobreposa amb una gran facilitat a la figura paterna idealitzada que la majoria de dones tenen al cap. Una lògica inconscient empara la seva tria. Per això, són relacions que acostumen a funcionar. Hi ha una fantasia molt ben travada al darrere que les fonamenta.

Però a les consideracions del protagonista no les guia només la impudícia. A la provocació que resulta de la procacitat a l’hora d’explicar les seves preferències sexuals hi hem d’afegir la que causa l’esmolat cinisme que exhibeix. El narrador no se n’està de fer-nos partícips del menyspreu que sent pels costums socials dominants. La seva mirada crítica es projecta al damunt de molts dels valors davant dels quals la majoria de persones dobleguen la voluntat gregàriament. L’home es planteja en quina mesura les motivacions i les normes que solen orientar la gent són absurdes i fruit de la convenció social. El narrador pretén subratllar la distància, el desajustament que hi ha entre allò naturalment desitjable i allò socialment establert. Per ell, la moral és una construcció arbitrària que se’ns vol imposar i qualsevol moment és bo per subvertir-la. De seguida que pot exalça els beneficis d’una manera de fer autènticament lliure i personal. El que no acabem de saber és fins a quin punt aquesta llibertat que predica és la independència subversiva del cínic o el llibertinatge del pervers.

Que us parli de perversió està més que justificat. El narrador d’Una nit amb Umberto Eco es mofa sense manies de la sexualitat regida pels criteris socials establerts. I no només perquè es passi el llibre ponderant els encants de les menors o perquè per posar-se en funcionament li calgui una determinada escenografia, sinó, sobretot, pel gust que troba a desafiar i transgredir els límits habitualment acceptats. En efecte, el nostre protagonista no respecta altra llei que el propi desig. I no s’està de res. A tot hi troba una justificació filosòfica a mida. De ser un crapulós en fa una qüestió gairebé ètica. A les dones que se li posen bé ni tan sols els dóna les gràcies, el cabronàs. També és veritat que vol encarnar l’estereotip de la virilitat i acaba semblant una caricatura d’home. D’altra banda, rere la dimensió sàdica del caràcter d’un protagonista que pot ser despietadament crític amb qualsevol, també hi ha un vessant masoquista que es complau en rabejar-se en fantasies de degradació. Sí, sí, ens trobem davant d’un paio que humilia i que troba gust en ser humiliat. Al capdavall, és ell mateix qui provoca l’escena que clou el llibre, escena importantíssima que, com comprendreu, ara no avançarem. Tan sols em permetré de suggerir al possible lector que la significació del final de l’obra hauria de quedar oberta a més d’una possibilitat. Si bé uns hi veuran una representació de l’angoixa humana davant del buit, d’altres més murris la podrien llegir igualment com un moment d’èxtasi masoquista. Vaja quin element, aquest narrador!

Entre dues llums

Imagineu-vos per un moment la figura d’un capellà erudit i solemne que, cap al tard, en la solitud d’una rectoria rural, fuma morosament un toscano tot llegint Homer, Horaci, Virgili i altres clàssics per l’estil, mentre la mare li sargeix els mitjons a la vora del foc en un racó de la cuina. Aquest personatge, que ha entendrit alguns lectors i ha resultat una mica repel·lent a d’altres, és el protagonista únic i absolut d’Entre dues llums, el tercer llibre que va sortir de la ploma d’aquest servidor que ara llegiu. El canvi en relació a les obres anteriors era gran però és que em semblava que després d’haver publicat La Ribera i Una vida regalada hi havia el risc que la insistència en escriure al voltant d’aquells dies de joventut en què corria per Ciutat Vella de Barcelona fent el bohemi dugués els lectors a suposar que el meu era un univers temàtic limitat. Per això, quan va arribar el moment de tornar-m’hi a posar vaig pensar: “Té, ara escriuràs una tragèdia clàssica”. Així, a Entre dues llums deixo estar les peripècies vitals del flâneur que divaga pel Born, narrades en primera persona, i em disposo a traçar la dissecció, fent ús de la tercera persona, de la vida psíquica d’un capellà. El registre, esclar, és bastant diferent. En resulta un personatge als antípodes del Diògenes que voltava fent el cràpula pels barris baixos barcelonins i, sobretot, es canvia el to. Es passa del to eroticofestiu anterior a un de més greu i circumspecte.

Entre dues llums explica la història d’un home des de la infantesa fins a la vellesa. És la narració de la vida psíquica d’un capellà que ha viscut orientat per dues relacions mitificades, la que ha mantingut amb la mare i la que ha mantingut amb el saber. El grau d’alienació que tant una com altra relació li han comportat ha estat notable i d’aquí es deriva la tragèdia de l’obra. Les conseqüències d’aquesta doble alienació el porten cap a un final que a molts lectors els ha resultat sorprenent.

Així, d’una banda, Entre dues llums presenta una anàlisi de les relacions fosques i interessades entre una dona vídua, freda i una mica desequilibrada i el fill que fa servir per desfogar-se de les insatisfaccions vitals que la neguitegen. Aquesta mare ordeix la trama d’una dependència fatal que atrapa al seu descendent i que permet il·lustrar literàriament una versió psíquica, no pas carnal, del conegudíssim mite de l’Èdip. A Entre dues llums, doncs, no hi ha lloc per a la morbositat sexual: l’objecte de cobejança del fill no és el cos de la mare sinó el seu desig. El protagonista, mossèn Miquel, ho volia ser tot per a la mare, pretenia que aquesta, més enllà d’ell, no desitgés ni tingués necessitat de res més. S’ha de tenir present que un incest, per funcionar com a tal, no cal que sigui genital. N’hi ha prou amb un incest a nivell psíquic perquè els seus estralls siguin irreversibles. En aquest cas, la inèrcia del moviment incestuós que el lliga inconscientment a la mare acompanyarà mossèn Miquel durant tota la vida.

D’altra banda el protagonista confia que en el saber hi trobarà el remei per a tots els mals. És per això que aquest home manifesta una tendència epistemofílica molt acusada. Però tot l’ingent cabal de coneixement que el mossèn va acumulant al llarg dels anys no li diu res de la veritat que l’ha fet tal com és. Donada aquesta fatal conjuntura, l’obra que avui comentem ens mostra l’escissió del protagonista entre dos sabers d’ordre diferent. El mateix títol del llibre, Entre dues llums, vol dir precisament “entre dos sabers”, o, més ben dit, entre dues posicions del saber, entre el saber com a agent -el saber del mossèn il·lustrat que dóna classes a la universitat- i el saber com a veritat, és a dir, el saber inconscient de mossèn Miquel, la veritat que el causa com a subjecte i que és conformada per uns determinants inconscients que escapen del domini de l’erudició.

El narrador pren partit i responsabilitza al mossèn de la neurosi que pateix: ell, com tothom, no és responsable d’allò que s’ha trobat a la vida, però sí de la relació que hi manté. Mentre que en la tragèdia de Sòfocles Èdip és una víctima del destí i, d’alguna manera, es suprimeix la seva responsabilitat en els fets reportats, el narrador d’Entre dues llums sosté que mossèn Miquel tenia un mínim de llibertat per fer una altra cosa amb tot allò que el determinava. En funció de la seva posició quan encara era un nen hauria pogut anar cap a un costat progressiu o cap a un altre de regressiu. Ell va triar l’incest. Va decidir quedar-se atrapat en les faldilles maternes. Per tant, diríem que la història d’Entre dues llums és la història de la postergació d’un acte simbòlic. Mossèn Miquel va posposant l’acte de separació de la mare fins que arriba a la setantena, i quan per fi el du a terme ho fa en el real, és incapaç de fer-ho simbòlicament.

Us haig de confessar que, tot i que amb la descripció del mossèn protagonista s’ha volgut caracteritzar un neuròtic obsessiu, el final de l’obra no és versemblant amb el que seria una neurosi obsessiva com Déu mana. En efecte, resultaria molt estrany un pas a l’acte com el que fa el mossèn en una estructura típicament obsessiva. Però, esclar, el registre de la ficció permet aquesta mena de llibertats. Tanmateix, com tants neuròtics, el protagonista acaba suposant que potser el millor hauria estat no haver nascut, conclusió tan pròpia de les tragèdies clàssiques. Però és que la lluita de mossèn Miquel per completar la mare és inútil des del principi, en aquí rau la tragèdia d’Entre dues llums. A la fi, el dionisíac guanya l’apol·lini. Comptat i debatut, aquell predomini de l’apol·lini que amb tant d’esforç havia construït el mossèn tenia molt d’autoengany i, al capdavall, ja no se sostenia. El narrador fa que el cor final, dionisíac, l’interpretin els motors dels camions que van arribant al pàrquing del bordell que hi ha prop de la rectoria. Amb sortides com aquesta, un pot tenir la sensació que aquest narrador és una mica despietat amb el seu personatge principal. Sovint fa l’efecte que qui escriu el relat sigui el propi superjò del mossèn. En alguns moments la mala bava amb què s’acarnissa amb el pobre home és notable, fins al punt que pot arribar a semblar més cruel que l’execrable mare del protagonista. A vegades, a alguns narradors n’hi ha per matar-los.

Una vida regalada

Quan l’any 2009 vaig reprendre l’escriptura després de dotze anys d’abstinència creadora, em va semblar oportú retornar al mateix punt on ho havia deixat. Recomençar a partir de La Ribera, aquella primera novel·leta que havia escrit quan encara no tenia vint-i-cinc anys, perquè, com que en el seu moment encetava una carrera literària que després no havia tingut continuïtat, tornar-la a escriure significava, d’alguna manera, reclamar-la com a punt de partida. La Ribera i Una vida regalada són, en certa mesura, el mateix llibre. Deu ser per causa d’aquest origen evocatori que l’obra que avui us presento, més que una temptativa novel·lística, esdevé gairebé un manifest. Un manifest on em reivindico com a escriptor, on reivindico La Ribera i on reivindico, de forma irònica i distesa, una manera particular d’entendre la literatura.

Ficció autobiogràfica, autoinvenció literària… Una vida regalada ve a ser, sobretot, un exercici literari al voltant de la relació entre la veritat i la creació. Unes suposades memòries on la barreja contínua de realitat i de ficció desafia i provoca al lector, que no acaba de saber si es troba davant de vivències pròpies de l’autor o si tot plegat es tracta d’una ficció novel·lesca que aquest ha imaginat maliciosament. Tal joc literari pot dur a confondre la identitat personal de qui l’ha escrit amb la identitat del narrador. I és que tot i l’advertència “falses memòries” present en el subtítol, hi ha lectors que s’han pres Una vida regalada com si fos un relat autobiogràfic. És el que sol passar quan s’escriu en primera persona i qui signa el llibre apareix com a autor, narrador i personatge alhora. Es crea una situació d’ambigüitat, d’equivocitat, que, al capdavall, ens remet a la lícita possibilitat d’engany que la literatura permet.

Haig de reconèixer que es tracta d’unes “falses memòries” subtilment ambigües. No us negaré que, tot i mantenir l’equivocitat en tot moment, s’hi deixen anar algunes veritats. Encara que el que s’hi explica no sigui la història real de la vida de l’autor, hi ha molta veritat articulada. El relat d’Una vida regalada representa una ficció, sí, però gairebé tot el que s’hi diu és cert. Un dels poders que la literatura confereix als autors rau, precisament, en formular la veritat a través de la ficció. L’escriptura literària ens dóna la possibilitat d’anar enfilant enunciats verídics fent veure que són invencions. Aquest do resulta fascinant. Que l’episodi de la Rachida hagués succeït o no realment, no té rellevància. Ni és autèntic ni és fals. És literatura. L’escriptura literària està alliberada de dir la veritat. De tota manera, tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire; quan un llibre es presenta com a “falses memòries”, la veracitat deixa de tenir importància.

Del narrador d’Una vida regalada n’han dit Diògenes modern, antiheroi nihilista, terrorista antiintel·lectual… A molts lectors els ha sobtat la franquesa crua d’un personatge a qui no li fa res ser despietadament cruel ni amb ell mateix ni amb els altres i els ha cridat l’atenció la tendència exagerada que aquest presenta cap a l’egocentrisme, l’exhibicionisme i la fanfarroneria. El paio es mou entre la infatuació que l’eleva per un costat i la franquesa que el degrada per l’altre. En aquest sentit, hi ha lectors que troben que l’hiperrealisme introspectiu a què em dedico en aquest llibre és excessiu. Són del parer que faig incursions massa temeràries, per l’alt grau de sinceritat que hi projecto, en l’àmbit de la intimitat masculina. No tinc altre remei que reconèixer que aquest no tenir pèls a la llengua, a vegades, ha creat alguna forma d’indignació, sobretot entre l’element femení de la població lectora. Fins i tot hi ha qui ha confós aquesta sinceritat desacostumada amb una manifestació de la suposada misogínia de l’autor. Puc donar fe de la falsedat d’aquest extrem. La profusió de franquesa, possiblement, vagi lligada amb una presència escassa d’idealisme en la meva obra.

A Una vida regalada, l’autor, dotant al narrador d’un to infatuat, mig paranoide, sensiblement megalomaníac, hi estableix una distància que vol ser d’ironia. Però les intencions de l’escriptor no sempre acaben reexint. M’hauria agradat que l’arrogància del protagonista s’entengués en una clau irònica que, per desgràcia, no ha estat evident per a tots els lectors. Hi ha qui enlloc de llegir el relat amb un toc d’humor se’l pren seriosament, sense entendre que l’autor pretén convertir el personatge que, en teoria, li fa de portaveu en una mena d’autoparòdia. A Una vida regalada l’autor se’n riu d’ell mateix. Llàstima que aquest ironisme tan intencionat, a vegades, no s’acabi d’endevinar. Alguns lectors, prenent-se al peu de la lletra les paraules del narrador, no perceben el sarcasme que l’escriptor que l’ha creat li projecta al damunt i s’han acabat creient que el paio que protagonitza l’obra era un transsumpte de l’autor.

Si no s’entén el punt de vista irònic, l’autor corre el risc de ser incomprès. Però des que es posa davant del teclat, qualsevol escriptor ja sap que està exposat al malentès. Quantes vegades el que un escriu no és el que el lector llegeix! Amb tot, que no s’entengui el sarcasme no és un dèficit del lector ni de l’escriptor. És una possibilitat. Una possibilitat que ofereix l’equivocitat pròpia del llenguatge. Potser una de les gràcies de la ironia és precisament que no sempre pugui ser entesa i que mantingui oberta l’ambigüitat d’un escrit. He constatat que aquesta dificultat en copsar l’ironisme sovinteja, sobretot, en el cas dels lectors que es fixen més en els enunciats que no pas en l’enunciació. Per això, aquells que es queden atrapats en els continguts pornogràfics del llibre, en les escenes sexuals, acostumen a ser els qui els costa més de captar l’enunciació sarcàstica. En tot cas, una obra com Una vida regalada es pot llegir com si hagués estat escrita seriosament o com si s’hagués escrit a tall de conya. Als lectors que hagin captat la ironia, però, la lectura del llibre, segurament, els haurà resultat més divertida i gratificant.

Una vida regalada, ja des del títol tan suggestiu, és un reconeixement al llibre que l’ha vagament inspirat: la Vita, de Benvenuto Cellini. Es tracta de les memòries del referit escultor renaixentista i també van molt ben servides pel que fa al to infatuat, egocèntric, fanfarró, exhibicionista i lleugerament paranoide del narrador. Amb la Vita, Cellini converteix la pròpia existència en un espectacle picaresc. Si ens l’hem de creure, l’home va passar els seus dies fent les tombarelles pròpies de l’aventurer, alternant la barrila amb la violència i acumulant matèria novel·lesca com un desesperat. El pit i collons amb el qual el protagonista s’enfronta a les contingències d’una vida temerària i atzarosa el forneix de nombroses anècdotes susceptibles d’inflar la seva vanitat. Quin soci, aquest escultor! Una vida regalada s’ha de llegir, poc més o menys, com un llegiria la Vita de Cellini. És un llibre pensat per ser llegit en veu alta i en un estat de moderada eufòria etílica.