El llibre de Blanche i Marie, de Per Olov Enquist

“Fins després un no decideix que allò era la felicitat”. Encara que aquesta que acabeu de llegir podria resultar una primera frase de collons, Per Olov Enquist no ens la deixa anar fins cap al final de El llibre de Blanche i Marie, petita meravella literària que l’escriptor suec publica l’any 2004 i on novel·la la vida de Marie Curie i de Blanche Wittman. La primera, científica de prestigi dues vegades premi Nobel; la segona, la que havia estat “reina de les histèriques” a l’hospital de la Salpêtrière de París. Un parell de dones decidides i anticonvencionals que han de pagar el tribut expiatori que la societat exigeix als heterodoxos que no volen passar per l’adreçador comú. Una el satisfà amb la denigració pública, l’altra amb el manicomi. El narrador desenvolupa el relat basant-se en uns suposats quaderns de Blanche. Una mena de dietaris on la dona anava consignant els interrogants que es plantejava al voltant de la naturalesa de l’amor. La carpeta que conté els tres quaderns du un títol ben significatiu: “El llibre de les preguntes”. En realitat, una sola qüestió recorre aquelles llibretes de dalt a baix: la pregunta sobre el desig.

A la mort de Charcot, el seu metge i amant, Blanche s’està dos anys feinejant pel departament de radiologia de la Salpêtrière fins que abandona aquest hospital i se’n va a treballar com a assistent al laboratori de Marie Curie. De seguida que les dues dones s’ensumen sorgeix una gran intimitat entre elles. Es troben per fer-se confidències en relació als seus amants i, si cal, plorar juntes. Realment, cadascuna manifesta una gran curiositat per les histories d’amor que ha viscut l’altra. Si a Marie la fascina la relació de Blanche amb Charcot, Blanche està obsessionada per les passions de Marie. Dóna la impressió que cada una espera saber el secret de l’amor a través de l’altra. És ben bé com si confiessin que en les paraules de l’amiga hi han de trobar la resposta il·luminadora que els permetrà treure l’entrellat a l’enigma del desig. La cosa no ens ha d’estranyar. Com que totes dues comparteixen la mateixa falta d’amor, una reconeix en l’altra els senyals del propi desig i, inevitablement, s’identifiquen entre elles. Esclar, tant Blanche com Marie s’han trobat en una situació amorosa similar. Una en relació a Charcot i l’altra respecte a Paul Langevin.

L’assumpte que inquieta aquestes dones no és menor. ¿Què vol dir ser objecte de desig d’un home? Recordem que ens trobem pels volts de l’any 1900. La fal·lera de l’època és convertir-ho tot en científicament comprensible. El materialisme, l’empirisme i el positivisme acorralen sense pietat l’habitual pensament metafísic que fins llavors s’estilava a l’hora d’atansar-se als temes més espirituals de la realitat humana. Blanche i Marie aspiren a aplicar al desig el reverenciat mètode de les ciències naturals. ¡Ai, si l’amor es pogués explicar amb una fórmula química!.. ¡Si comptés amb un patró que permetés de mesurar-lo de manera exacta!.. Les dues dones, esperonades per l’optimisme científic del moment, tenen l’esperança que si aconsegueixen analitzar l’amor fins als seus components més elementals, en descobriran el funcionament i les lleis que el regulen. Aquest deler per dominar el tema amorós sembla reflectir una certa desorientació.

El cas de Marie és ben il·lustratiu. Si bé les seves recerques al voltant de la radioactivitat li havien valgut un parell de premis Nobel -el primer compartit amb qui aleshores encara era el seu marit, Pierre Curie-, es veu que en qüestions sentimentals anava una mica venuda. La narració d’Enquist ens posa al dia de les peripècies amoroses entre ella i el seu amant Paul Langevin, exalumne del recent traspassat Pierre Curie, casat i pare de varis fills. Quan la muller legítima s’assabenta de la infidelitat del seu marit s’arma un cristo considerable. Imagineu-vos l’escàndol que suposava a la França de l’època que una recent premi Nobel, vídua de feia quatre dies i a sobre metec d’origen polonès, incités un pobre pare de família a l’adulteri, promovent la destrucció d’una honorable llar burgesa i perfectament francesa. A Marie, l’aventura amb el tal Paul li suposa arruïnar la seva reputació, la carrera professional i el relatiu benestar personal en què vivia.

L’altra protagonista del relat, Blanche, fa d’enllaç entre el món de Marie Curie i les seves investigacions científiques i el cercle del professor Charcot i les seves histèriques de l’hospital de la Salpêtrière, establiment mític de París on aquest psiquiatre es dedicava a experimentar la singular facilitat del psiquisme femení de tombar en histèria. Totes les afectades d’aquesta patologia, més enllà del malestar que les trasbalsava, tenien una cosa en comú: l’amor havia jugat un paper molt important en les seves vides, però havien estat traïdes. Charcot les exposava a la suggestió hipnòtica amb la qual, sorprenentment, es podien provocar o suprimir símptomes. Com que a la Salpêtrière barrejaven histèriques amb epilèptiques, les primeres reproduïen el comportament de les segones i en resultaven uns quadres escènics prou espectaculars. De fet, si les bruixes de segles enrere, en els judicis, representaven el paper que els inquisidors esperaven d’elles, les histèriques de la Salpêtrière també s’adequaven al que Charcot desitjava que fessin. En aquelles sessions d’hipnosi, obertes al públic, es veu que, més enllà de la classe mèdica, hi assistia el tot París. Un dels metges concurrents, un tal Sigmund Freud, va constatar, meravellat, que la hipnosi era un mitjà adequadíssim perquè es manifestés l’activitat de l’inconscient. És per això que en aquesta pràctica suggestiva hi ha l’origen del mètode psicoanalític que aquest home desenvoluparia a Viena al cap d’uns anys. Però si Charcot tan sols pretenia mostrar la histèria, Freud la volia comprendre. Mentre que amb Charcot les histèriques només es podien expressar escenificant, Freud les fa parlar. La diferència és important. Ja no han d’exterioritzar el seu malestar amb el cos, Freud els cedeix la paraula.

A la Salpêtrière, Blanche havia esdevingut la histèrica ideal per a Charcot, fins al punt de convertir-la en la seva amant. Al principi de la relació amorosa ambdós deixaven que la sensualitat operés com ho faria la sexualitat, lliurant-se només a carícies i tocaments masturbatoris. “Toca’m però res més” -li demana ella. Però el festeig evoluciona. Blanche vol dur el més lluny possible l’ideal “amor omnia vincit” i, a la fi, literalment, mata d’amor Charcot en el decurs d’una còpula molt sentida. Sartre ja ens deia que l’amor o l’erotisme són una manera qualsevol de perseguir la mort de l’Altre. El lector de seguida es fa càrrec que en una relació de parella qui venç no és l’amor, qui guanya és un o altre dels partenaires. Blanche mateix reconeix: “l’amor i el joc de poder són inseparables”. El vincle amorós sempre s’acaba transformant en una relació de poder on un domina i l’altre és dominat. Per això, pobre home, Charcot s’acaba convertint en l’amo sobre qui Blanche regna histèricament.

Anuncis