Ramon Llull, un psicòtic genial

“En la paraula se mostra hom foll”– escrivia Ramon Llull. I tenia raó. Gràcies a aquest paper de testimoni clínic que podem atribuir a l’escriptura, la història de la psicoanàlisi compta amb diversos texts exemplars que han ajudat a dilucidar i il·lustrar patologies psíquiques complicades, del ram de la psicosi. Freud acut als escrits del president Schreber, Lacan als de Joyce. Els de Llull també haurien servit. ¿És possible entendre el grafòman mallorquí sense fer cap referència a la psicosi? ¿És pertinent obviar que en la base de la seva escriptura hi ha una estructura psicòtica que l’esperona? Podríem dir que en la paraula, Llull “se mostra” com a parafrènic. Lacan considerava aquesta patologia com a “l’excel·lència dins la malaltia mental”. Els que la pateixen poden funcionar en la vida quotidiana d’una manera bastant adaptada. No hi ha un deteriorament psíquic notable. Les facultats intel·lectuals resten intactes. Acostumen a fer un ús de la llengua molt creatiu, inspirat, a vegades hermètic, amb abundants neologismes. Normalment es tracta de visionaris carregats d’idees ambicioses i que, per postres, senten un gran impuls a la producció literària. Tenir en compte la intenció que du l’autor a l’escriptura ens ajudarà a comprendre la relació entre l’obra lul·liana i la psicosi. La qüestió és tan senzilla com decisiva: ¿què fa, Llull, quan escriu?

El beat construeix un sistema lògic, filosòfic i teològic, l’Art, que pretén explicar com està organitzat el món. L’home és del parer que partint de Déu es pot anar dilucidant la realitat, que tirant de matemàtica i de geometria es poden arribar a comprendre racionalment les regles bàsiques que fonamenten i ordenen l’univers. Llull concep la Creació com a obra rodona i acabada. La lògica del seu sistema, basat en la possibilitat de múltiples combinacions, pretén mostrar que tot es relaciona amb tot de manera ordenada. L’objectiu és trobar la veritat última, general i irrefutable, que comparteixen les tres religions que a l’època conviuen a les vores de la Mediterrània. Al capdavall, tant les matemàtiques com la geometria són un llenguatge universal. Serveixen de la mateixa manera al cristià, al jueu o al musulmà. A més, es val de recursos gràfics com figures d’arbres, que usa a tall de mapa conceptual, escales que classifiquen jeràrquicament, mandales on cada element pot remetre als altres… La qüestió és reduir la complexitat del món a un esquema intel·ligible on tot estigui ordenat, jerarquitzat i relacionat. Amb el seu sistema, Llull acota la realitat, la circumscriu, li posa uns límits. Amb moltes combinatòries possibles, però limitades, no infinites. A través de l’escriptura instaura un ordre del món que a ell li falta, un fonament essencial, un punt fix al qual remetre’s per estabilitzar-se ell mateix. Li cal reconstruir la realitat i crea un sistema, basat en un principi diví, que li permeti orientar-se en l’existència.

Ben desorientat s’havia quedat el dia que, mentre escrivia un poema consagrat al més arravatat amor profà, se li apareix el Crist crucificat. Aquesta visió la té durant cinc nits consecutives. Sempre que vol reprendre la composició de la poesia amatòria, li compareix el Sant Crist. Davant d’aquestes aparicions tan pertorbadores, Llull se’n va al llit angoixat i, perplex, es pregunta què deuen voler dir. Fins que, a partir del cinquè ensurt, pot donar un sentit a les al·lucinacions, prenent-les com un senyal de Déu: Nostre Senyor vol que Ramon renunciï a l’amor profà i es lliuri a l’amor diví. Entén que el totpoderós l’ha triat a ell –¡vaja privilegi!- per fer de mediador entre Déu i la humanitat, per convertir-lo en el seu portaveu. És llavors quan Llull se sent cridat a escriure el millor llibre del món per convertir els infidels i treure’ls de l’error que els condemna al pecat, redimint-los.

Aquestes aparicions miraculoses representen un punt de ruptura. El futur beat es converteix a la llei de Déu. A l’igual que Sant Agustí, es veu que abans d’arribar als trenta anys Llull havia fet tronar i ploure, abandonant-se a la lascívia amb una gran facilitat. A partir de les visions divines, un Ramon renovat renega del seu passat dissolut i es penedeix d’haver estat presoner dels desigs mundans. Abandona el món i es posa al servei de Crist. Mor el Llull pecador i en neix un de nou, pietós. Els seus ideals canvien. Està disposat a sacrificar la família, les trobades sexuals, els béns materials i, fins i tot, la pròpia vida. No és una qüestió de fe, sinó de certesa. Està tan convençut de la seva veritat, de les certeses que l’animen, que és veu capaç de denunciar com a falsa la veritat dels musulmans encara que ho hagi de pagar amb la vida. Si el seu sacrifici ha de servir per implantar la fe catòlica al món està disposat a morir defensant la llei de Crist. A més, la mort violenta a mans de l’infidel li assegura convertir-se en la figura ideal d’un màrtir de l’església. Si, com deia Freud, el psicòtic estima més el seu deliri que a si mateix, s’entendrà que, quan arran de l’anomenada “crisi de Gènova” se li va presentar el dilema, Llull preferís salvar l’Art abans que la pròpia persona.

A aquesta predisposició al martiri per tal de convertir l’infidel i a l’escriptura del millor llibre del món a tal efecte, se li suma la tasca de promoure la fundació de monestirs per a la formació de missioners. La convicció amb què es pren aquesta comesa dirigeix des de llavors l’existència de Llull i li dóna una confiança a prova de sotragades. Com que el Papa o els reis cristians són aquells personatges que representen l’autoritat i que poden posar a ratlla els sarraïns, Llull hi acudeix al davant confiat i ple d’entusiasme per demanar-los suport però no en treu res. Ni reis ni papes no es mostren gaire interessats en els projectes fundacionals i missioners del mallorquí. Deurien trobar que estava carregat d’orgues i que les seves ambicions passaven de mida. Quan les autoritats terrenals no li fan cas, cau en la depressió que reflecteix el Desconhort. Déu l’avala, però no els seus representants a la terra. Aquests no estan per ell, i a Llull li dol.

Davant d’aquesta situació de menyspreu, l’escriptor sent la necessitat de reivindicar-se per tal com està convençut que participa d’un saber absolut que Déu li ha confiat, il·luminant-lo, inspirant-li les paraules adequades per manifestar als infidels la veritat de la fe catòlica i aconseguir que aquesta s’estableixi en tot el món. Aquesta relació tan privilegiada amb la divinitat, com comprendreu, suposa una certa megalomania, molt comuna en el vessant parafrènic de la psicosi. Si els místics criden a Déu, Llull, en canvi, és cridat per Déu. Mentre que Santa Teresa vacil·la, Llull no dubta. Santa Teresa pregunta, Llull dóna respostes. L’Ars lul·lià podria considerar-se, al capdavall, un deliri d’interpretació, tal i com també podria ser el cas d’aquest comentari que acabeu de llegir.

Anuncis

Verdaguer es defensa

Entre els anys 1895 i 1897, Jacint Verdaguer envia a la secció de Cartes al director de diversos diaris progressistes de l’època uns escrits, agrupats posteriorment sota el títol En defensa pròpia, on el poeta denuncia la persecució organitzada de la qual creu ser objecte. Verdaguer, sentint-se acorralat per uns enemics poderosos que li volen mal, es remet a una premsa liberal i anticlerical que, gustosament, li dóna camp per córrer. L’home té la convicció de ser víctima d’un complot injust i malèvol que a instàncies del seu antic protector, el marquès de Comillas, s’ha maquinat per perjudicar-lo. Els presumptes intrigants l’acusen amb perfídia de tenir l’enteniment pertorbat per una mania persecutòria. Mossèn Cinto no pot sofrir que el vulguin fer passar per boig i que, amb el pretext d’aquesta acusació difamatòria, el bisbe Morgades l’hagi privat de dir missa. Verdaguer, en aquests articles vindicatius, se’ns presenta com un ecce homo coronat d’espines precisament pels qui li són més propers: amics, familiars i superiors. Aquesta certesa tan enutjosa, que ningú no li pot treure del cap, la manifesta amb una vehemència inusitada, amb una expressivitat plena de vigor i d’apassionament, tot reclamant que els lectors del diari prenguin partit a favor d’ell i en contra dels malànimes que s’han conxorxat per reduir-lo a l’asil de bojos o a la misèria. És precisament la manera de dir, la forma de denunciar la persecució de la qual se sent víctima, el que apunta a un fonament patològic en l’estil d’aquestes cartes. No és tant el que diu –fins a un cert punt, pot tenir una mica de raó i tot- sinó el com ho diu. Encara que el contingut de les queixes tingui un fons més o menys real, el que assenyala una possible alteració psíquica de Verdaguer és la manera particular d’exposar-ho.

La hipòtesi psicopatològica que explicaria el que ha passat a la posteritat com a “cas Verdaguer”, ja va ser formulada pel psiquiatre Delfí Abella en el seu impagable i singular assaig titulat Mossèn Cinto vist pel psiquiatre. Segons Abella, en els articles que conformen En defensa pròpia “s’hi troben tots els elements necessaris per a la formulació del diagnòstic psicopatològic”. Més enllà dels fets que realment s’haguessin pogut produir, segons aquest psiquiatre “aquests escrits verdaguerians apleguen una sèrie de característiques psicològiques que permeten d’assenyalar que existí una anomalia psíquica”. A l’hora d’arriscar-se a establir un diagnòstic, Abella aposta per un “quadre paranoide” que consistiria en “la presentació d’un conjunt d’idees errònies entorn d’un determinat tema, conservant tota la resta de les funcions psíquiques una perfecta integritat”. L’assagista situa l’inici de la crisi de Verdaguer després del viatge a Terra Santa de l’any 1886. D’aquest periple pels llocs sagrats en resultà el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, la prosa del qual ha estat a bastament ponderada pel seu vigor i qualitat. Després d’aquesta peregrinació el poeta “comença a exhibir manifestacions d’inquietud espiritual”. El seu zel religiós augmenta notablement i es posa a actuar d’una manera tan impulsiva, inadequada i irresponsable, que fa esclatar el conflicte que culminarà amb la suspensió a divinis de l’exercici de les tasques sacerdotals.

Però deixem estar els fets i els comportaments. A nosaltres, simples lectors, no ens ha de caldre anar més enllà dels escrits. I, al voltant d’aquests, Abella és concloent. El psiquiatre sosté que “gairebé la totalitat de dades psicològicament importants es troba als articles. De l’anàlisi d’aquests, en surt la patologia de Verdaguer”. ¿Què deuen tenir de particular aquestes cartes per permetre un diagnòstic clínic tan evident? En elles hi trobem una escriptura brillant i mestrívola, sí, però també impulsiva, enfebrada, agressiva, exaltada. Per la manera com es justifica, per com argumenta la seva defensa, per com exposa els seus punts de vista, pel mode de rebatre les acusacions que li llancen al damunt, de reclamar justícia, de desvelar les intrigues contra ell, de denunciar emfàticament les trampes que li paren tots plegats. L’ofuscació de mossèn Cinto es resol amb queixes repetitives, retrets exagerats i ressentits, catilinàries apassionades, amb envestides irritades i hostils vers aquells qui suposadament li volen mal. Fins al punt que Verdaguer, a través de les cartes al diari, es converteix en perseguidor dels seus perseguidors. Però és que el folguerolenc està convençudíssim que la raó l’empara. En els escrits que conformen En defensa pròpia, encara que sembli que el poeta planteja preguntes, en realitat constatem que està donant respostes a uns lectors que requereix com a testimonis de la injustícia de la qual considera ser víctima. Per defensar-se, recorre a cites de l’Evangeli. ¿Quin millor aval podria tenir? La megalomania pròpia de la seva patologia el du a comparar-se amb Jesucrist.

Un altre autor nostrat que també s’identificava amb Nostre Senyor, el gran Ramon Llull, ja ens va avisar de la facilitat amb què les particularitats psíquiques s’acaben articulant en el tramat del llenguatge: “En la paraula se mostra hom foll”– sentenciava el beat. Precisament Delfí Abella va dedicar un altre estudi deliciós al grafòman mallorquí, en concret a la seva suposada genialitat, que porta per títol Geni i catalanitat de Ramon Llull. El psiquiatre barceloní ens hi parla de les “anomalies psíquiques” de Llull però, a diferència del que fa amb Verdaguer, no s’aventura a formular cap diagnòstic concret. Abella considera l’anomalia psíquica com “un ingredient genètic necessari de la genialitat” i santes pasqües. Des d’un punt de vista psicoanalític, rere la genialitat de Ramon Llull hi ha una psicosi molt fecunda que troba un vehicle d’expressió privilegiat en l’escriptura. Ara: si per demostrar els seus arguments, el Doctor Il·luminat estava disposat a morir com un màrtir, Verdaguer, que comparteix la mateixa estructura subjectiva, es mostra resignat a acceptar que l’excomuniquin si això ha de ser una prova irrefutable que hi ha un complot ordit contra ell. Arribarà on sigui per tal de sostenir la veritat de la persecució que creu patir. La certesa delirant que l’envaeix és més forta que la fe catòlica que professa. Un tal Sigmund Freud, que d’aquestes coses n’entenia una mica, ja ens advertia que els psicòtics arriben a estimar el seu deliri més que a si mateixos.

Vés per on, els dos grans pares de la nostra llengua participaven de l’estructura psicòtica. ¡Té pebrots! Encara resultarà que el català literari s’ha esculpit a cops de cisell de religiós psicòtic i genial. Del Renaixement l’un i de la Renaixença l’altre. ¿Voleu major prova del fabulós rendiment literari que es pot treure de la psicosi? En conseqüència, podem pensar que als afectats per aquesta estructura subjectiva, la manera insòlita amb què han de penetrar en la crosta de la realitat els facilita infiltrar-se en el teixit del llenguatge de manera profitosa i creativa. Es veuen obligats a forçar tant la llengua per expressar les particularitats d’un món interior tan complex i heterodox, que acaben renovant-la magistralment. Esclar que no tots els subjectes psicòtics fan anar la llengua com Llull i Verdaguer. La genialitat passa molt alta.