Espriu, l’home que es fa el mort

Si un té la desgràcia de trobar-se enmig d’una peripècia bèl·lica de compromís, fer-se el mort pot ser una manera simple i eficaç perquè els enemics no el matin. Em fa l’efecte que Salvador Espriu havia arribat en aquesta mateixa conclusió. Entenc que la meva hipòtesi al voltant de l’escriptor us pugui semblar extremadament conjectural. L’acudit d’afirmar que el propòsit vital d’Espriu era el d’enganyar la mort fent-se passar per difunt és més propi d’un franctirador temerari que no pas del discurs convencional dels escoliastes acadèmics. Però el sil·logisme resultaria plausible: ja que un dia o altre la mort m’arrabassarà la vida, me la nego jo abans i així la Parca no em sorprendrà. En el rerefons del raonament, esclar, hi ha la voluntat de l’escriptor d’evadir-se de la condició moridora. Ara bé, aquesta jugada magistral té un preu altíssim: el sacrifici del propi desig. Cap problema! Al capdavall, la plena realització dels nostres anhels és impossible. La presència segura de la mort, tard o d’hora, convertirà qualsevol afany en fum i cendra. Per tant, no val la pena apassionar-se per res, ni tenir il·lusions ni escarrassar-se en dur-les a terme. Com que, en definitiva, tot és efímer i està condemnat a caducar, el més sensat és abstenir-se de qualsevol ambició vital. Per això Espriu està de tornada de tota vanitat humana. La seguretat de la mort serveix a l’escriptor com a pretext ideal per inhibir-se de jugar la carta, sempre arriscada, del desig particular.

Espriu reconeix que la meditació al voltant de la mort és el leitmotiv de la seva obra literària. Aquesta fixació necròfila ens pot fer pensar que l’home no ha assumit del tot la condició de “ser per a la mort”. Allò que a la gent, diríem, no neuròtica, només els preocupa de manera passatgera i circumstancial, en Espriu es converteix en un neguit obsessionant que engreixa i anima les pàgines que escriu. Encara que l’escriptor ens ho vesteixi de solemne reflexió transcendent al voltant de la nostra comuna condició mortal i ho vulgui transportar a un abast universal, sospito que el que s’hi juga, al capdavall, és un assumpte personalíssim: allò que en termes psicoanalítics en diríem ser o no ser el fal·lus. Les inquietuds d’Espriu, en el fons, serien les mateixes que les de qualsevol neuròtic que s’aferra a una identificació d’omnipotència infantil que ja hauria d’haver prescrit. Per desgràcia, a partir de la trobada amb la realitat de la vida, els somnis d’esplendor de la infantesa ja no se sostenen. L’escriptor voldria retrobar aquella perfecció immaculada dels temps arcàdics de la minyonia, la plenitud d’un passat llunyà en què el nen Espriu era l’ideal de si mateix i encara tenia totes les possibilitats del món obertes davant seu. L’home evoca amb nostàlgia una època en què la dimensió de la falta encara no operava i es queixa que la situació hagi canviat. Espriu no suporta el nou ordre que el treu d’aquella agraïda posició fàl·lica que ocupava en els primers anys de vida i denuncia amb amargor el deteriorament d’un món que s’ha convertit en una gran porqueria. Ara, al davant hi troba una realitat castradora que converteix l’antiga plenitud infantil en impossible i el remet a una mort ineluctable.

Espriu es defensa d’aquest daltabaix narcisista donant a entendre que el seu compromís no ha estat amb la vida sinó amb l’escriptura. “He donat la meva vida a les paraules”-s’exclama. L’home es complau en aquesta posició sacrificial, oblativa, típicament obsessiva. Però ningú no li ha demanat tal renúncia. Es poden escriure versos perfectes sense haver d’oferir la vida a ningú. “No he viscut per poder escriure”– es justifica. L’escriptura li és un pretext excepcional per fer-se el mort. Quan en una entrevista proclama: “Sóc un home sense biografia”, continua en la mateixa línia argumentativa. Afirmant no tenir biografia, reconeix que no ha viscut. Aquestes exageracions conformen un relat que l’escriptor troba versemblant. L’exercici de la literatura com a excusa per no comprometre’s amb la vida. Absorbit per l’exigent activitat creadora, no té temps per a res més. Al damunt, per acabar-ho d’adobar, Espriu no s’ho passa bé escrivint. “Escriure no m’ha donat mai cap plaer, hi he patit molt”– ens confessa.  I, tot i així, reconeix que hi ha sacrificat els seus dies. ¿Com s’entén això? ¿Com pot ser que s’arribi a convertir en esclau d’una escriptura que –segons declaració pròpia- amb prou feines li dóna cap satisfacció? Aquest comportament paradoxal, situa Espriu en un “més enllà del principi de plaer” al qual s’hi arriba, tal com ens assenyalava Freud, gràcies a la pulsió de mort.

Els beneficis que un obté en aquest més enllà tan peculiar són, sobretot, de naturalesa inconscient. Així s’entendrà fins a quin punt deuria gaudir Espriu, en el fons, estant sotmès a l’escriptura. El guany inconscient tan particular que hi busca i que el compensa dels maldecaps d’una existència terrenal contra la qual mai no deixa de reaccionar amb el que ell anomena un “pessimisme lúcid”. Els orígens d’aquesta estigmatització de la realitat potser els trobarem en la voluntat de l’escriptor d’adherir-se a les posicions d’una mare severíssima, qualificada per ell mateix de “calvinista”. Espriu es converteix en esclau d’un superjò mortífer que li ordena abstenir-se de viure i el du a creure –agafeu-vos- que l’ús de la paraula “felicitat” és sinònim de debilitat mental i d’obscenitat. I és que la suma de la severitat materna i de la intolerància a l’estupidesa que, segons ens diu, manifestava el pare, introjectades per Espriu, acaben conformant un superjò rígid i intransigent que no el deixa viure. Amb l’autoritat dels seus progenitors interioritzada, la inhibició d’Espriu és comprensible. Qualsevol s’atreveix a deixar-se anar, amb aquest superjò draconià controlant-lo! La prohibició inconscient que l’autoritat parental li imposa troba en la irreversibilitat de la mort i en la pràctica intensiva de l’escriptura una excusa perfecta per desistir de viure.

Freud ens diu que el jo, obeint aquesta instància moral introjectada que és el superjò, produeix importants formacions reactives en forma d’escrupulositat, compassió i pulcritud. Arribats en aquest punt, no podem passar per alt la imatge amb què Espriu es presenta a la mirada dels altres, el posat solemne d’un home correctíssim, pulcre, metòdic, disciplinat, meticulós, ordenat, perfeccionista, d’una grisor estudiadíssima i amb un gran autocontrol… en definitiva amb tots els ets i uts d’allò que Freud en diria el caràcter anal propi d’un obsessiu de llibre. Espriu es vol mantenir separat dels comportaments impropis i de les “expansions inadequades” del comú dels mortals. No tolera ni la brutícia, ni el desordre, ni el soroll, ni la confusió, ni la frivolitat. Des d’una torre d’ivori desinfectada, asèptica, immune a qualsevol forma de contaminació, Espriu denuncia la corrupció d’una societat tarada i bruta que violenta la puresa del seu món ideal amb renecs, escopinades i pornografia. Només en surt per desfilar en la solemne processó de les lletres catalanes, duent als dits no una prima candela sinó un dels ciris més consistents i lluminosos.

Anuncis