El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard

Si, tal com ens assenyalava Heidegger, l’home és un ser per a la mort, haurem de reconèixer que Thomas Bernhard, malalt crònic de malalties incurables, es trobava en una condició summament privilegiada per escriure amb l’ànim tocat per aquesta fatal disposició humana. Poeta, dramaturg i novel·lista austríac, autor de memorables llibres autobiogràfics, l’any 1982 publica l’obra El nebot de Wittgenstein, un dels seus treballs més reeixits. El fil conductor de la narració és l’amistat entre Bernhard i Paul Wittgenstein, nebot del filòsof del mateix nom de casa. Dues persones fràgils, hipersensibles i poc inclinades a fer concessions al gregarisme generalitzat de la població. Es troben i de seguida s’entenen. Paul, segons l’escriptor, era un home d’unes capacitats mentals extraordinàries, a l’altura del seu famós oncle Ludwig. Només que un havia fixat el propi pensament amb l’escriptura i l’havia publicat i l’altre no. Per desgràcia, una gran capacitat intel·lectual pot esclatar dins el cap, fixeu-vos sinó en Nietzsche. Aquest també va ser el cas de Paul, trastornat permanentment per deplorables pertorbacions psíquiques.

L’any 1967 coincideixen tots dos en un magnífic complex sanitari a l’oest de Viena, el Wilhelminenberg, dividit en dues grans àrees temàtiques, el pavelló Hermann per a malalts pulmonars i el pavelló Ludwig destinat a patologies psíquiques. Paul es troba internat al manicomi i Thomas al sanatori tuberculós. L’ingrés comú encara aprofundeix més la seva amistat. Un i altre coincideixen allà, segons paraules de l’escriptor, “a les acaballes de la vida”. Bernhard afirma que el que els havia empès “a un dels cul-de-sac de les seves vides” era “la seva malaltissa sobrevaloració del món i de si mateix”. Aquesta obsessió els havia “quasi destruït per complet”. Ja se sap, la sobrevaloració acaba duent a una inevitable decepció, de manera que arriba un moment que Thomas i Paul cada cop se suporten menys a si mateixos i al món, circumstància desagradable i enutjosa que els emmalalteix de gravetat. Que Bernhard apunti a una causa mental rere la seva greu problemàtica respiratòria té molt mèrit. Ja en parlarem.

Aquell internament, per a l’escriptor, venia a ser com una mena de sala d’espera abans d’entrar a l’eternitat. Al pavelló Hermann només hi ingressaven casos molt desesperats. El contacte assidu i tan proper amb malalts terminals entre els quals ell mateix es comptava el predisposa a uns pensaments negríssims i a una comprensible angoixa. Els metges i les infermeres el tracten de manera idèntica que als pacients que ha vist traspassar. Bernhard està convençut que d’aquell pavelló no en sortirà viu. En unes circumstàncies com les de l’escriptor, acarat a la perspectiva d’una defunció immediata, l’assumpció de la mort esdevé sisplau per força. La mort ja no és allò que els passa als altres, aquell imponderable que es desplaça confiadament a un futur incert sinó que la té al davant, a tocar. És la seva existència la que està en joc. La mort esdevé una experiència exclusiva, personal i intransferible. Resulta prou significatiu que, veient-se la Parca al damunt, ni Déu ni cap altra esperança espiritual no tregui el cap a les pàgines del llibre. Es veu que Bernhard no era d’aquells conversos d’última hora ni li calia cap mena de transcendència per encarar de la manera més optimista possible el fatal desenllaç. Aquesta observació ens pot dur a valorar si una situació tan propera a la mort com la que ha d’afrontar l’escriptor enfosqueix la intel·ligència o bé és un bon moment per a veure-hi clar.

Se sol pensar que, davant la imminència de la mort, tot queda relativitzat; que després d’enfrontar una experiència tan colpidora i sortir-ne viu, un es deixa estar de narcisismes ofesos i de ressentiments; que els pensaments més pessimistes i tenebrosos al voltant de la pròpia supervivència s’enduen amb ells les escorrialles de qualsevol vanitat personal i que un es torna pacífic, tolerant i partidari del deixar passar… No és aquest el cas de Bernhard. A El nebot de Wittgenstein l’escriptor enllaça el ser-per-a-la-mort, al qual l’abocava la malaltia pulmonar, amb una mena de vindicació furiosa del propi ser. Un cop sembla que ha acceptat l’adveniment del no-ser, l’absoluta renúncia al jo que suposa la mort, així que es recupera, gairebé miraculosament, i torna a veure’s les orelles, el paio continua en la seva línia habitual d’arremetre contra aquells a qui acusa, precisament, de no haver tingut prou en compte la seva persona: actors, gent del món de les lletres i de la cultura en general, societat vienesa… I és que amb el pretext del paper que va jugar-hi l’amic Paul, Bernhard ens va reportant episodis de la pròpia existència relacionats amb la tasca d’escriptor com ara lliuraments de premis, estrenes teatrals… i els aprofita per alliberar, blasmant i difamant, la seva hostilitat contra el món cultural austríac. El gust per denigrar que aquest autor mostra al llarg de la seva producció escrita és formidable. L’home té el costum de malparlar de tot allò que li resulta emprenyador, sobretot si té a veure amb Àustria. Ni després de tornar, com aquell que diu, de mort a vida, és capaç de reprimir aquella tendència a parlar despectivament del propi país que caracteritza l’obra bernhardiana.

¿Quina culpa paga, Àustria? Els més malpensats podeu suposar que l’odi que Bernhard demostra cap aquest país guarda alguna relació amb les circumstàncies del seu naixement. La mare de l’escriptor, en tant que soltera, va haver d’anar a parir el fill a Holanda, en un hospital de monges dedicat a atendre dones en tal situació de compromís. Es veu que d’aquests casos de fills il·legítims, a Àustria, no en volien saber res. El ressentiment de Bernhard, sentint-se repudiat pel seu país ja en el moment de néixer, sembla molt justificat. L’afany denigrador cap a tot allò austríac que evidencien les seves pàgines és tan gran que a resultes d’una de les obres teatrals que va escriure algú demanà que se l’expulsés del país i tot. Ara: si la mare pàtria no el va voler acollir en el seu naixement, també hem de dir que la mare biològica el va mig abandonar durant la infantesa, lliurant-lo primer als avis i després a la tutela d’internats nazis. Les carències afectives que arrossegava deurien marcar profundament Bernhard. A la joventut, l’escriptor va contraure la greu malaltia que li afectaria els pulmons i el cor. Ja se sap, la condició de malalt és la més indicada perquè tinguin cura maternalment de tu. En aquells dies, mentre la seva mare moria de càncer, Bernhard va trobar una dona trenta-set anys més gran que ell “que mai no m’ha deixat penjat, ni tan sols en moments crucials”. Ella l’acompanyarà sempre, es va convertir en el pilar fonamental de la vida de l’escriptor. Es deia Hedwig Stavianicek. Quan es van conèixer ell tenia dinou anys i ella cinquanta-sis. Bernhard ens diu que aquella dona va jugar “el més gran paper en la meva vida”. Un paper que, pel que sembla, ningú no li havia fet mai.

Anuncis