Sartre, Nabòkov i Una nit amb Umberto Eco

Com saben tots aquells que m’han llegit, l’especulació filosòfica és una forma de literatura que sempre m’ha agradat. La conseqüència inevitable d’aquesta inclinació és l’aire d’assaig, més o menys pseudofilosòfic, que sovint prenen les meves pàgines. Aquesta propensió a escriure al voltant de conflictes que tenen més a veure amb l’enteniment humà que no pas amb les imaginades peripècies d’uns personatges inventats ha provocat alguna reticència entre la població lectora. Hi ha qui no acaba d’admetre que el fil de l’escassa acció que presenten els meus llibres es trenqui per unes digressions massa analítiques, pel que consideren uns excessos discursius que, segons em retreuen, se solen convertir en un llast que complica la vida al lector i que, en definitiva, desvirtua la narració i l’allunya del que seria una escriptura purament literària. Això no obstant, a vegades, aquells mateixos que critiquen les divagacions especulatives i situen la descripció pura i dura dalt de tot de l’edifici literari són els que després es fatiguen de no trobar cap idea en el que llegeixen i lamenten apesarats l’abundància de pàgines excessivament fotogràfiques en els llibres que tenen entre mans. La crítica literària, com la vida, és plena de contradiccions.

Al gust de voleiar aquell deliciós espai de convergència entre filosofia i literatura que Jean-Paul Sartre va dominar tan bé, hem d’afegir-hi una altra característica de la meva narrativa que també ha suscitat prevencions recurrents entre el públic lector. Em refereixo a la complaença amb què l’autor assumeix la veu d’un cràpula que escriu en primera persona. En efecte, més d’una vegada s’ha acusat als meus narradors de comportar-se com uns desaprensius amb les dones i de farcir el text de paràgrafs obscens i cruels que el vicien de manera inconvenient. Aquests lectors contrariats troben que els meus llibres són afectats d’una procacitat excessiva, consideren que a l’hora d’expressar les particulars fantasies pornogràfiques n’he fet un gra massa i he acabat empudegant llastimosament moltes de les pàgines que he escrit. Fins i tot hi ha curiosos que em pregunten si tot aquest sorollós material sexual que reporto és inventat o bé em passo l’obra fent confidències íntimes als lectors. Arribats en aquest punt, no tinc altre remei que reconèixer que amb la ploma a la mà em prenc unes llicències que a la vida real en seria incapaç. Segur que un autor atrevit i lasciu com Vladímir Nabòkov estaria d’acord amb mi que la literatura és un mitjà adequadíssim per donar sortida a l’erotisme frustrat.

Amb l’ànim d’ajustar-me a aquestes preferències literàries que us acabo de participar -el gust per la digressió analítica per un costat i pels narradors crapulosos per l’altre-, un bon dia se’m va acudir la temerària pretensió d’agafar la ploma i fer l’intent de barrejar dues obres mestres que considero summament representatives de la meva manera d’entendre la literatura. D’una banda La nàusea, de Sartre, novel·la filosòfica, escrita en forma de diari, que es recrea en el combinat d’absurd i de contingència que presenten les coses del món. De l’altra Lolita, de Nabòkov, un homenatge tragicòmic a les relacions sexuals amb menors que, en publicar-se, va causar un gran efecte per l’agosarat de la seva temàtica explícitament pedòfila. De la meva síntesi particular d’aquestes dues obres magistrals en resultà el monòleg novel·lesc d’un professor de filosofia. El títol: Una nit amb Umberto Eco.

Una nit amb Umberto Eco ens presenta un narrador que, com el de Lolita, provoca en el lector sentiments que oscil·len entre la simpatia i el rebuig. Es tracta d’un paio cínic i culturetes que viu voltat de llibres i a qui li cau la baba vergonyosament quan s’encara a les nimfetes que se li posen al davant. Aquest narrador tan trempat participa del mateix interès que diuen que mostrava Sartre en desvirgar jovenetes. Partidari d’una sexualitat escandalosament anticonvencional, l’home es val de les alumnes de l’institut on professa la filosofia per tal de donar sortida a les excitacions més primàries de l’organisme. Es tracta de noies poc construïdes a nivell moral, esclar, però en un punt òptim de maduresa pel que fa al desenvolupament anatòmic del cos. El narrador, davant d’aquest panorama tan avinent i engrescador, no se n’està de dur el desmesurat interès sexual que sent per les alumnes fins les últimes conseqüències.

Tot i les seves ínfules revolucionàries, l’home viu repapat en el funcionariat docent i practica un conformisme tan irònic com cautelós. Des d’aquesta posició passablement còmoda, es dedica a confegir unes pàgines en les quals pren partit a favor de qualsevol provocació que es proposi subvertir l’ordre social. El lector es pot entretenir valorant si el menyspreu per la societat del protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és el mateix que manifesta Antoine Roquentin, el narrador de La nàusea. Com en el cas d’aquest darrer, ens trobem amb un personatge altiu i displicent que no està per orgues ni per compromisos. El nostre narrador, més enllà d’ell mateix, no sembla preocupar-se per res. L’home deu pensar que, fora de la seva persona, no hi ha cap causa que valgui la pena i, en conseqüència, es dedica al cultiu intensiu del solipsisme tot esgrimint un esperit tan intel·lectualitzat que arriba a aclaparar la gent que l’envolta. Aquest narrador sembla ben bé el producte d’una època, en concret una reminiscència del maig del 68.

Però, per desgràcia, el dilatat coneixement filosòfic que exhibeix el nostre protagonista no li és cap vacuna infal·lible que l’immunitzi contra el mal d’existir. Encara que la freqüentació de textos filosòfics aliens ens prepari l’enteniment per rebre les terribles garrotades de la realitat, no és fins que un les viu en carn pròpia que ho pot assumir plenament. Al narrador d’Una nit amb Umberto Eco tota la filosofia llibresca que tragina no li serveix de res quan pren constància que tot allò que ha fonamentat la seva existència es torna inconsistent i s’esvaeix de manera irremissible. L’home s’ensorra quan constata que el seu món personal es fa miques davant la indiferència del món exterior. Se sent desemparat enfront del que considera un fracàs vital que el fa renegar de l’existència absurda que ha menat mentre empaitava lolites pels passadissos de l’institut. No resulta estrany que a les últimes pàgines del llibre el lector acabi compadint-se d’un tipus que al llarg de l’obra ha judicat barrut i repulsiu. A la fi, aquest professor de filosofia que semblava que s’ho havia de menjar tot, es queda amb un pam de nas i s’ha d’empassar el cinisme jacobí i aparatós amb què tant li agradava rabejar-se davant dels altres. A un paio que presumia de capacitats dialèctiques excepcionals, acostumat a dir sempre l’última paraula, només li surt un crit de desesperació. La seva nàusea particular. El fet que en manifestar l’angoixa que el turmenta trobi com a única resposta la indiferència del paisatge bucòlic de Cadaqués, subratlla encara més, si pot ser, l’absurd de la seva existència. Una indiferència que, per Nabòkov, era la pitjor de les crueltats possibles.

Anuncis

Una nit amb Umberto Eco

¿Us imagineu una cultura on els escriptors s’escoltessin els uns als altres? ¿Un país on els lectors tinguessin prou curiositat literària per llegir més enllà del que els dicten els prescriptors oficials? Aquesta és la mena de preguntes, em penso, que serien del gust del narrador protagonista d’Una nit amb Umberto Eco. Un professor de filosofia arrogant i hipocondríac a qui li costa moltíssim de resistir-se als encants de les alumnes de batxillerat que corren per l’institut i que entreté les estones d’oci observant ocells, sopant amb els amics i practicant sexe amb les amigues de tota la vida. Fascinat per la figura d’Umberto Eco, la seva existència fa un tomb la nit que coincideix a Cadaqués amb el mite intel·lectual que li ha servit de referent vital. La trobada amb il professore esquerda la identitat d’aquest narrador i posa en evidència com, sovint, allò que per nosaltres té el màxim sentit, ens pot remetre dolorosament a un sense sentit radical, absurd i, gairebé, definitiu.

Una nit amb Umberto Eco il·lustra el mateix conflicte que el llibre anterior de l’autor, Entre dues llums. A través de l’acostament a allò que inspira la vida dels protagonistes, es descobreix una veritat que qüestiona les seves identitats fins al punt que els aboca a la sensació de no ser res. Si a mossèn Miquel el fa arribar a la lucidesa la lectura d’Homer, al protagonista d’aquest llibre és la trobada amb Umberto Eco el que el precipitarà a la veritat feridora que posa al descobert el sense sentit de la seva vida. Ambdós llibres mostren com el descobriment d’una realitat insospitada ens pot abocar a una paradoxal i desconcertant sensació d’irrealitat. Quan allò que per als protagonistes representa l’ideal fa acte de presència, es produeix l’adveniment d’una sensació de buidor angoixant. Aquest buit l’havien pogut obturar fins llavors amb la identitat imaginària que s’havien construït, una identitat enganyosa i poc consistent que, quan trontolla, els deixa encarats a una falta sense remissió.

Tanmateix, tampoc no em voldria excedir amb consideracions pseudofilosòfiques d’aquesta mena perquè els possibles lectors no us penséssiu que ens trobem davant d’un llibre espès i reflexiu. No, no! No us espanteu… Una nit amb Umberto Eco es llegeix molt bé, és entretingut i no obliga a ningú a pensar massa per entendre’l. Es tracta d’un llibre que es pot llegir simplement com a distracció i, en aquest sentit, resulta del tot efectiu. És amè, molt directe i ple d’escenes de fàcil visualització. A més a més, el narrador no té pèls a la llengua, encara que les preferències sexuals que declara ens facin suposar que, de tant en tant, se n’hi pugui trobar algun. Arribats en aquest punt, entenc que la sinceritat desvergonyida del narrador acabi resultant provocadora. Aquella mateixa franquesa despietada que els lectors assenyalaven en Una vida regalada la trobaran també en aquesta obra. El narrador protagonista fa ús de la paraula amb total llibertat i ens parla de la pròpia vida sexual amb un notable impudor.

Amb aquesta mena de llicències narratives es corre el risc de presentar un personatge tirant a repulsiu. Diguem-ho clar: el protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és un home de costums abjectes a qui agrada pervertir la innocència de les seves alumnes de batxillerat. La facilitat que té en perdre’s en fantasies fetitxistes provoca unes escenes que deunidó. En aquest sentit, ens podem imaginar perfectament la satisfacció del narrador quan la Paula li demana un clau amb aquella carona d’àngel trapasser que a ell tant li agrada. Ah, les alumnes! Qui més qui menys, tots coneixem noies que han acabat convertint-se en parella del docent que els havia professat una assignatura o altra. La imatge del professor se sobreposa amb una gran facilitat a la figura paterna idealitzada que la majoria de dones tenen al cap. Una lògica inconscient empara la seva tria. Per això, són relacions que acostumen a funcionar. Hi ha una fantasia molt ben travada al darrere que les fonamenta.

Però a les consideracions del protagonista no les guia només la impudícia. A la provocació que resulta de la procacitat a l’hora d’explicar les seves preferències sexuals hi hem d’afegir la que causa l’esmolat cinisme que exhibeix. El narrador no se n’està de fer-nos partícips del menyspreu que sent pels costums socials dominants. La seva mirada crítica es projecta al damunt de molts dels valors davant dels quals la majoria de persones dobleguen la voluntat gregàriament. L’home es planteja en quina mesura les motivacions i les normes que solen orientar la gent són absurdes i fruit de la convenció social. El narrador pretén subratllar la distància, el desajustament que hi ha entre allò naturalment desitjable i allò socialment establert. Per ell, la moral és una construcció arbitrària que se’ns vol imposar i qualsevol moment és bo per subvertir-la. De seguida que pot exalça els beneficis d’una manera de fer autènticament lliure i personal. El que no acabem de saber és fins a quin punt aquesta llibertat que predica és la independència subversiva del cínic o el llibertinatge del pervers.

Que us parli de perversió està més que justificat. El narrador d’Una nit amb Umberto Eco es mofa sense manies de la sexualitat regida pels criteris socials establerts. I no només perquè es passi el llibre ponderant els encants de les menors o perquè per posar-se en funcionament li calgui una determinada escenografia, sinó, sobretot, pel gust que troba a desafiar i transgredir els límits habitualment acceptats. En efecte, el nostre protagonista no respecta altra llei que el propi desig. I no s’està de res. A tot hi troba una justificació filosòfica a mida. De ser un crapulós en fa una qüestió gairebé ètica. A les dones que se li posen bé ni tan sols els dóna les gràcies, el cabronàs. També és veritat que vol encarnar l’estereotip de la virilitat i acaba semblant una caricatura d’home. D’altra banda, rere la dimensió sàdica del caràcter d’un protagonista que pot ser despietadament crític amb qualsevol, també hi ha un vessant masoquista que es complau en rabejar-se en fantasies de degradació. Sí, sí, ens trobem davant d’un paio que humilia i que troba gust en ser humiliat. Al capdavall, és ell mateix qui provoca l’escena que clou el llibre, escena importantíssima que, com comprendreu, ara no avançarem. Tan sols em permetré de suggerir al possible lector que la significació del final de l’obra hauria de quedar oberta a més d’una possibilitat. Si bé uns hi veuran una representació de l’angoixa humana davant del buit, d’altres més murris la podrien llegir igualment com un moment d’èxtasi masoquista. Vaja quin element, aquest narrador!