Bearn i la qüestió paterna

“Pater semper incertus est”. ¿Què hi pinta aquesta llatinada tan categòrica encapçalant un comentari literari al voltant de Bearn, l’admirable novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga? Amb el fàcil que seria començar fent referència a tot allò de la decadència d’un món vagament aristocràtic, assenyalant les coincidències d’aquesta obra amb Il Gattopardo i recreant-se en el personatge mític de don Toni, amb la seva posa escèptica, irònica i desenganyada. Tot això està molt bé. Però és que hi ha una altra problemàtica de fons que travessa la novel·la de dalt a baix i que té un sabor gustosíssim que no ens podem deixar perdre. I és que, més enllà del declivi d’una classe social, en aquesta obra hi ha també un altre argument tan vertebrador com suggestiu: el defalliment de la funció paterna.

El tema de la paternitat sobrevola Bearn des del principi. ¿Quina certesa es pot tenir sobre el pare? Responent a aquesta pregunta el narrador ens informa que a don Toni “les paternitats li semblaven més i més discutibles: els darrers anys de la vida arribà a desconfiar de la paternitat de tothom”. I no és estrany. Tot i que la llegenda de l’escut familiar dels Bearn resa: “Abans morir que mesclar la sang”, el narrador dóna a entendre que don Toni es va dedicar a barrejar-la profusament. Per acabar-ho d’adobar, no reconeixia els fills il·legítims que se li atribuïen, privant-los del nom patern. I tot això en una Mallorca on, com se’ns diu a la solapa del llibre, la genealogia encara comptava molt. “Perdent el nom, ¿què quedaria en definitiva de les paternitats i de les famílies?” –es pregunta retòricament el narrador. El lligam entre nom i paternitat és important. El més simbòlic que un pare pot transmetre als fills és el nom, i d’aquesta transmissió en depèn la constitució subjectiva de cadascú. Villalonga, psiquiatre de professió, va escriure Bearn els mateixos anys en què a París, un col·lega seu anomenat Jacques Lacan, tot rellegint Freud, anava desenvolupant la seva teoria psicoanalítica centrada en el Nom-del-Pare.

Bearn ens fa sospitar que el seu narrador, en Joan, és un fill natural de don Toni. Un fill que no ha estat reconegut i se l’ha privat del nom patern. Un altre personatge amb qui s’esperaria que don Toni complís una funció paterna és na Xima, una neboda a qui havia recollit i a qui aquest home hauria de fer de pare. Lluny d’això, l’oncle cràpula s’escapa a París amb la neboda i s’instal·len al Grand Hôtel, a sobre el Café de la Paix. “La campanada fou clamorosa”, s’escandalitza el narrador. Les connotacions incestuoses d’aquesta fugida parisenca són evidents. Com diu en Joan, la noia va ser “pervertida a l’adolescència per qui més obligació tenia de vetllar per la seva puresa”. Don Toni, doncs, defuig la posició paterna tant en relació al fill il·legítim com en relació a na Xima. Al fill natural li nega el nom i a la neboda afillada la sedueix. No fa de pare ni amb un ni amb l’altra. Don Toni es desentén olímpicament d’aquesta funció. L’única forma de paternitat que aquest home admet és la perpetuació del nom a través de l’escriptura de les seves Memòries.

Per un fill, prendre el nom del pare equival simbòlicament a estar a la seva altura, que és una manera, diríem, d’entrar en la masculinitat. Arribats en aquest punt hem d’esmentar que Joan està captivat per la personalitat puixant de don Toni. Podríem discutir si la fascinació que el noi sent pel senyor de Bearn, d’alguna manera, el feminitza. El que sí que constatem és que, mentre va narrant, en Joan té cura d’assenyalar les vegades que el seu protector li posa la mà al damunt. I és que don Toni, al fill natural, li palpa els braços i les espatlles, l’agafa pel coll, li estira l’orella, li clava bescollades, li dóna copets pel cos… Al llarg de l’obra ens trobem davant de tot un repertori de tocaments variats per tal com el narrador no se n’està de reportar-nos tots els contactes físics que don Toni es procura a costa seva. Ara: Joan no només ens dóna part de cada vegada que el seu suposat pare biològic li posa la mà al damunt sinó que també s’esplaia amb els càstigs corporals a què el senyor de Bearn sotmet els seus inferiors, sobretot si són joves i vigorosos.

Així mateix, Joan ens fa saber que a don Toni li agradava que es criés esvelt i robust. El seu protector volia que s’assemblés als bells atletes de l’antiguitat immortalitzats en l’estatutària grega. Era com si li demanés: “posa’t catxes perquè així em seduiràs com si fossis un atleta clàssic”. Un matí Joan sent trucar a la porta del gimnàs on s’exercita. El noi, “suat i quasi nu”, va a obrir. Era don Toni, que en entrar l’agafa pel coll i el posa al costat de l’estàtua d’un atleta clàssic mentre li celebra, manyac i enjogassat, l’excel·lència del seu cos ferm i juvenil. “Només és que els grecs (els de marbre, ben entès) no suaven” –li retreu amb picardia. Després de festejar-lo, no permet que en Joan es vesteixi i li posa un llençol de bany damunt les espatlles. No em digueu que el clima moral d’aquest moment no us recorda l’escena de les ostres i els cargols que Laurence Olivier i Tony Curtis interpreten a la pel·lícula Espàrtac

Deu ser perquè en el llaç amb don Toni se sent feminitzat, i no només pel temor de provocar el desig del seu protector sinó també pel domini que aquest exerceix damunt d’ell, que en Joan es passa tot el llibre defensant-se contra una possible feminització. El lector constatarà que, al llarg del seu relat, Joan es mostra incòmode i escrupolós amb els comportaments efeminats dels altres. Els detecta, els apunta, els subratlla, hi dóna voltes. Això no obstant, ell mateix, no cessa de fer-nos partícips de la admiració que sent vers alguns elements masculins, siguin els nois napolitans que troba a l’hotel de Roma –que l’arriben a trasbalsar amb els seus jocs homoeròtics- sigui el criat de na Xima o bé en Tomeu. Per defendre’s de la feminització, el narrador no dubta a recórrer a l’agressivitat. Així, en el Quai du Louvre, Joan pega a l’autoritat, a un agent policial de París, que l’obligava a una situació passiva feminitzant –concretament, que s’interposava entre ell i una dona- privant-lo d’accedir a l’expressió de la seva masculinitat. Gràcies a detalls xocants i significatius com aquest no tenim altre remei que reconèixer que, l’articulació entre la funció paterna i la defensa davant la feminització, Villalonga la broda. L’escriptor aconsegueix que la dimensió simbòlica de la paternitat sigui omnipresent a Bearn. I, per postres, el mallorquí, que a Mort de dama ja ens havia demostrat que era un catxondo, els fa anar a tots a Roma a veure el Sant Pare.

Joan Fuster, prologuista de Josep Pla

Ignoro en quines circumstàncies es va decidir que fos Joan Fuster qui prologués el primer volum de l’obra completa de Josep Pla, exactament el que conté El quadern gris. El que sembla evident és que els editors deurien considerar que una figura de les dimensions literàries de Pla mereixia un comentari introductori en forma de petit assaig. Les “Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla”, que així es titula l’escrit de Fuster que encapçala El quadern gris, venen a ser una mena d’esbós de la figura del grafòman empordanès concebut per facilitar que el lector es pugui fer càrrec de amb quina mena de soci se les haurà de veure quan obri un llibre d’aquest autor i il·lustrar-lo amb quatre pistes substancioses per encarar l’obra planiana amb un mínim de coneixement. Una responsabilitat tan elevada, esclar, requereix un assagista intel·ligent. Els editors deurien veure en l’escriptor de Sueca la ploma més adequada i ben dotada per assumir aquest encàrrec. Ara: Fuster els havia de tenir molt ben posats per atrevir-se a escriure un pròleg per caracteritzar l’homenot de Llofriu. No sé si altres col·legues del ram haurien gosat aventurar-se en una empresa semblant. Potser és per causa d’aquest grau tan alt de compromís que només començar l’escrit, Fuster ja s’encomana al beat Ramon Llull.

El pròleg fusterià ens va dibuixant un apunt de Pla d’una manera notòriament dialèctica, obeint a les palpitacions intel·lectuals tan pròpies de meitat dels anys seixanta. Així, per explicar l’autor empordanès, Fuster recorre a assenyalar les discrepàncies entre Noucentisme i Modernisme, entre el món humà i el món natural, entre el periodisme i la literatura, entre el Pla llegendari i el Pla veritable, entre la matèria i l’esperit, entre la literatura d’idees i la literatura d’imatges, entre la displicència i l’interès per a tot, entre estar a favor d’Ors o estar-hi en contra, entre l’home i la naturalesa, entre el dolor i la vida, entre l’infrahome i el superhome, entre el realisme i la retòrica, entre l’estil ampul·lós i l’estil ascètic… Fuster ens diu que, d’alguna d’aquestes oposicions, Pla en serà la síntesi. D’unes altres, en canvi, se situarà notòriament en un dels extrems.

Per causa d’aquesta mateixa vocació dialèctica, l’escriptor valencià dedica moltes pàgines, potser massa, a situar la posició socioeconòmica de Pla. Però, com sabem, l’any 1965, que és quan va escriure aquest pròleg, tot això de les classes socials estava molt de moda. Segons el judici de Fuster, Pla escriu des del punt de vista del kúlak (propietari rural). El fet de pertànyer en aquesta categoria de contribuents explicaria moltes contingències, tant d’ordre temperamental com d’ordre literari, de l’escriptor empordanès. De vegades caic en la temptació de pensar que si Fuster hagués tingut el mateix interès en parlar de les particularitats mentals de Pla que per parlar de qüestions socioeconòmiques, aquest petit assaig encara hauria estat millor. De tota manera, és molt possible que el valencià no aprofundís en segons quins aspectes per prudència i precaució. Sabia perfectament que a Pla no li agradaven els escriptors temeraris i no li deuria voler donar cap disgust.

Amb tot, tanta insistència en parlar del Pla kúlak em du a sospitar que Fuster potser carrega massa deutes en el compte del ser “pagès”. Al meu entendre, la condició rústica no explica tant de l’estil planià com el valencià suposa. Rere la ideologia de Pla, rere les seves preferències, no només hi floreix un temperament camperol. Però, esclar, hi ha la fama que es va crear al voltant de l’escriptor empordanès. La mítica del “rústic sofisticat per la cultura” i tota la pesca. Arribats en aquest punt, fa de mal dir on acaba el personatge recreat i on comença l’home real. El tema de la identitat és complex i delicat, sobretot quan un autor es dedica al transformisme literari. Tampoc no es tracta de desemmascarar el personatge que entre l’escriptor i els seus exegetes van anar construint. Per sort, a Pla, de vegades, el personatge se li descontrola i acaba traient el cap l’home real que hi ha sota la boina rural per manifestar-se tal com és. Això no obstant, prenguem-nos aquest arquetip imaginari com una declaració d’intencions i projectem-lo en aquella manera directa, rude i sorneguera que tenia l’escriptor d’enviar a passeig els idealismes i els romanticismes, una mica per convicció i una mica per provocar. L’eixutesa rústica amb què Pla desfà els mites que se li posen al davant acaba creant un mite propi: el Pla “pagès”.

Al transformisme personal, afegim-hi també el transformisme dels escrits. Fuster ja ens avisa en el pròleg que El quadern gris obeeix a un procés de reescriptura de materials redactats en diferents moments de l’existència planiana. No hi ha cap mal en dedicar-se copiosament a rescalfar escrits anteriors. Aquesta propensió no vol dir que l’obra en qüestió sigui una enredada. El lector no té cap necessitat de saber la cronologia real dels fragments que conformen el llibre que té entre mans. S’hagi escrit quan s’hagi escrit, El quadern gris és un monument literari i davant d’aquesta evidència indiscutible no podem fer altra cosa que treure’ns el barret i mostrar la nostra adhesió incondicional a l’obra. Cal tenir en compte que la perfectibilitat dels escrits és una obsessió insistent i contínua per a molts narradors amb un mínim d’autoexigència. No sé si el de Llofriu donava mai els seus llibres per acabats. Podem pensar que la continua reelaboració de papers antics va acabar l’any 1981. Els escrits de Pla només queden com a definitius després del traspàs de l’autor.

Fuster alaba de Pla que “es fa llegir”. I bé: ell també es fa llegir. El seu volum Literatura catalana contemporània és inoblidable. ¡Quina feinada tan útil i tan ben escrita! És una d’aquelles obres que rellegeixo amb gust de tant en tant perquè en ella hi trobo un autor que m’acompanya, que és precisament el que jo espero quan obro un llibre. El valencià encara el repte d’historiar la literatura amb l’empenta de l’assagista de raça, de l’assagista que avança a l’erudit acadèmic gràcies a la seva ploma privilegiada. Sempre és agradable topar amb un escriptor que tingui les forces adequades a l’ambició intel·lectual que l’orienta. Fuster, com ell mateix diu de Pla, converteix la seva obra en un dietari ininterromput. Té la sort de comptar amb una autèntica passió literària que l’empeny. Aquest és, em penso, l’esperó amb què es forgen els escriptors de debò. Potser per això, quan Fuster només tenia quaranta anys, Josep Pla ja li havia dedicat un Homenot.

Una nit amb Umberto Eco

¿Us imagineu una cultura on els escriptors s’escoltessin els uns als altres? ¿Un país on els lectors tinguessin prou curiositat literària per llegir més enllà del que els dicten els prescriptors oficials? Aquesta és la mena de preguntes, em penso, que serien del gust del narrador protagonista d’Una nit amb Umberto Eco. Un professor de filosofia arrogant i hipocondríac a qui li costa moltíssim de resistir-se als encants de les alumnes de batxillerat que corren per l’institut i que entreté les estones d’oci observant ocells, sopant amb els amics i practicant sexe amb les amigues de tota la vida. Fascinat per la figura d’Umberto Eco, la seva existència fa un tomb la nit que coincideix a Cadaqués amb el mite intel·lectual que li ha servit de referent vital. La trobada amb il professore esquerda la identitat d’aquest narrador i posa en evidència com, sovint, allò que per nosaltres té el màxim sentit, ens pot remetre dolorosament a un sense sentit radical, absurd i, gairebé, definitiu.

Una nit amb Umberto Eco il·lustra el mateix conflicte que el llibre anterior de l’autor, Entre dues llums. A través de l’acostament a allò que inspira la vida dels protagonistes, es descobreix una veritat que qüestiona les seves identitats fins al punt que els aboca a la sensació de no ser res. Si a mossèn Miquel el fa arribar a la lucidesa la lectura d’Homer, al protagonista d’aquest llibre és la trobada amb Umberto Eco el que el precipitarà a la veritat feridora que posa al descobert el sense sentit de la seva vida. Ambdós llibres mostren com el descobriment d’una realitat insospitada ens pot abocar a una paradoxal i desconcertant sensació d’irrealitat. Quan allò que per als protagonistes representa l’ideal fa acte de presència, es produeix l’adveniment d’una sensació de buidor angoixant. Aquest buit l’havien pogut obturar fins llavors amb la identitat imaginària que s’havien construït, una identitat enganyosa i poc consistent que, quan trontolla, els deixa encarats a una falta sense remissió.

Tanmateix, tampoc no em voldria excedir amb consideracions pseudofilosòfiques d’aquesta mena perquè els possibles lectors no us penséssiu que ens trobem davant d’un llibre espès i reflexiu. No, no! No us espanteu… Una nit amb Umberto Eco es llegeix molt bé, és entretingut i no obliga a ningú a pensar massa per entendre’l. Es tracta d’un llibre que es pot llegir simplement com a distracció i, en aquest sentit, resulta del tot efectiu. És amè, molt directe i ple d’escenes de fàcil visualització. A més a més, el narrador no té pèls a la llengua, encara que les preferències sexuals que declara ens facin suposar que, de tant en tant, se n’hi pugui trobar algun. Arribats en aquest punt, entenc que la sinceritat desvergonyida del narrador acabi resultant provocadora. Aquella mateixa franquesa despietada que els lectors assenyalaven en Una vida regalada la trobaran també en aquesta obra. El narrador protagonista fa ús de la paraula amb total llibertat i ens parla de la pròpia vida sexual amb un notable impudor.

Amb aquesta mena de llicències narratives es corre el risc de presentar un personatge tirant a repulsiu. Diguem-ho clar: el protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és un home de costums abjectes a qui agrada pervertir la innocència de les seves alumnes de batxillerat. La facilitat que té en perdre’s en fantasies fetitxistes provoca unes escenes que deunidó. En aquest sentit, ens podem imaginar perfectament la satisfacció del narrador quan la Paula li demana un clau amb aquella carona d’àngel trapasser que a ell tant li agrada. Ah, les alumnes! Qui més qui menys, tots coneixem noies que han acabat convertint-se en parella del docent que els havia professat una assignatura o altra. La imatge del professor se sobreposa amb una gran facilitat a la figura paterna idealitzada que la majoria de dones tenen al cap. Una lògica inconscient empara la seva tria. Per això, són relacions que acostumen a funcionar. Hi ha una fantasia molt ben travada al darrere que les fonamenta.

Però a les consideracions del protagonista no les guia només la impudícia. A la provocació que resulta de la procacitat a l’hora d’explicar les seves preferències sexuals hi hem d’afegir la que causa l’esmolat cinisme que exhibeix. El narrador no se n’està de fer-nos partícips del menyspreu que sent pels costums socials dominants. La seva mirada crítica es projecta al damunt de molts dels valors davant dels quals la majoria de persones dobleguen la voluntat gregàriament. L’home es planteja en quina mesura les motivacions i les normes que solen orientar la gent són absurdes i fruit de la convenció social. El narrador pretén subratllar la distància, el desajustament que hi ha entre allò naturalment desitjable i allò socialment establert. Per ell, la moral és una construcció arbitrària que se’ns vol imposar i qualsevol moment és bo per subvertir-la. De seguida que pot exalça els beneficis d’una manera de fer autènticament lliure i personal. El que no acabem de saber és fins a quin punt aquesta llibertat que predica és la independència subversiva del cínic o el llibertinatge del pervers.

Que us parli de perversió està més que justificat. El narrador d’Una nit amb Umberto Eco es mofa sense manies de la sexualitat regida pels criteris socials establerts. I no només perquè es passi el llibre ponderant els encants de les menors o perquè per posar-se en funcionament li calgui una determinada escenografia, sinó, sobretot, pel gust que troba a desafiar i transgredir els límits habitualment acceptats. En efecte, el nostre protagonista no respecta altra llei que el propi desig. I no s’està de res. A tot hi troba una justificació filosòfica a mida. De ser un crapulós en fa una qüestió gairebé ètica. A les dones que se li posen bé ni tan sols els dóna les gràcies, el cabronàs. També és veritat que vol encarnar l’estereotip de la virilitat i acaba semblant una caricatura d’home. D’altra banda, rere la dimensió sàdica del caràcter d’un protagonista que pot ser despietadament crític amb qualsevol, també hi ha un vessant masoquista que es complau en rabejar-se en fantasies de degradació. Sí, sí, ens trobem davant d’un paio que humilia i que troba gust en ser humiliat. Al capdavall, és ell mateix qui provoca l’escena que clou el llibre, escena importantíssima que, com comprendreu, ara no avançarem. Tan sols em permetré de suggerir al possible lector que la significació del final de l’obra hauria de quedar oberta a més d’una possibilitat. Si bé uns hi veuran una representació de l’angoixa humana davant del buit, d’altres més murris la podrien llegir igualment com un moment d’èxtasi masoquista. Vaja quin element, aquest narrador!